La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 18 de maig del 2014

Neula


T’he trobat al darrer redós on no ens abasta la pols.
Ja no sé què dir al darrer comiat, a la darrera horabaixa de flors a l’engonal.
He partit el clarió com un bes de gelosia i manduca arraconada.
T’he vist per l’espiell com una golafreria impune,
com un tro de bac i maragdes a la boca,
com una bassa d’un passat tèrbol,
com un Cerber de grans d’arròs i una séquia ja curulla.
No t’he volgut nomenar en la darrera escomesa,
a una piga de tungsté i portelles de canyís.
Com una glopada de sucre que raja amor a dojo.
Com un corn de baladre i sargantanes de vellut.
Com un jorn ordinari i el teu cabell d’alcanteres.
Com una botija de mar i l’arrap del teu esguard.  

Carles Alòs

diumenge, 11 de maig del 2014

Flors al marge


T’he trobat a la darrera muralla,
a aquell comiat que no existí,
a les molles d’aquell bes de cuiraces de cotó.
No t’he tornat a veure a les llengües de níquel,
a un paradís de coits i la vida que s’allarga.
No he trobat la bauxita de la joia,
el redós de la corpa de foc primigeni.
Et demane perdó com un paput ingrat,
com una aspra tonada de boques d’argila.
No t’he trobat a l’ullal del precipici.
Un ordi sagnant i s’acaba la paraula.
Una maduixa a la teua sina,
un brot de mar i esmaragdes de llum.
Com una blaüra que tu no em dares.
Com un afalac que esdevé record,
com la teua nuesa de corbes i pitxers.
Com la teua boca d’una neu colrada,
com una lloança del teu braç de roselles.
Com un coll de fiblades d’escorpí,
com una cruïlla de núvols de sang. 

Carles Alòs

diumenge, 4 de maig del 2014

A ma mare



Añoro el pan de mi madre,
El café de mi madre,
Las caricias de mi madre

Mahmud Darwish

T’he trobat al darrer redós, al seient buit de la teua absència,
com les mans de l’àvia quan retallava la tela,
com el bec que empapussares una nit de dol.
Ja no tinc paraules per esborrar el clarió,
per besar-te la mà de pizzes i lligasses.
He trobat el cor d’un diluvi etern,
d’una borla de calaixos i cigars al meu costat.
M’ha costat planyir-te com una neu rosada,
com un budell de fils i sang a la sabata.
No t’he vist en la darrera escurada
on el sol es pon com un caquiter,
com la veu de les navalles de l’ora pro nobis.
No he fet la tasca de sacsar la vinguda,
de veure’t arribar com un pom festívol.
Fa fred a l’ullal de l’absència
on no t’he trobat com un comboi de pans,
com la mà més freda que comparties amb l’àvia,
com un esclat de palla i de renglons.
T’he trobat a faltar a la dansa de la vida
on un coet esclata i ja no queda pa,
on viu les petjades del dolor immens,
com un encenedor que no porta cendrer,
com una paraula d’oli d’oliva
que t’agafa la mà per a viure amb tu,
per no dubtar de l’alegria de les dents de forment.
Com un nespler d’on cull un calcetí,
com un abecedari de microones,
com la teua vàlua de sal i pimentó
com un rajolí del teu cabell d’espigues.

Carles Alòs

dijous, 1 de maig del 2014

Redós d'aurora


T’he trobat al darrer vagó d’on no raja l’almoina,
ja no puc dir res al teu cabell de pàmpols,
com un autumne ja florit que es desfà en la raó,
com una absència de cireres i tolls de sang, com un lladruc.
No ho he pogut evitar, com una essència de roselles
i el teu bes que ja redola.
Com una escuma de faristols i no dic res,
com un clatell del teu amor que ja no tinc en la sendera.
Com un abric del teu desig que ja enraona en la claror
del teu melic de brins de mar i repelons de cada absència.

Carles Alòs