La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 29 d’abril de 2014

Als que varen perdre


No t’he volgut molestar en la darrera escurada,
en aquest moment precís on ja gronxe la pena.
He espantat les bruixes de bell antuvi,
com un forment escàs i neu a la paraula.
Ja no sé què dir al darrer alifac
on albire un cúmul de pèrdues.
Com un pit de palla i mercuri,
com un congost exuberant on no raja ni gota.
Us he vist venir de lluny com cerbers de cossos semats,
amb una altura esquifida que brama als meus talons,
com una gonella de fred i boques d’un dolç gesmil.
Com un aire que ja em falta per sadollar la carestia.

Carles Alòs


dimecres, 23 d’abril de 2014

Finca dels taxistes




 Al barri de Torrefiel

A Juan Carlos Ramos González, a Josemi Ramos González,
 a Víctor Ferriol González, a Xavi Lavín Pino, a Cristian López Crespo,
 a Tito, a Pablo, a Alberto, a Juan, a Javi, a Noemí
 i a tants altres amb qui vaig compartir
jocs de la infantesa.

Als meus companys de parvulari


He intentat obviar-vos com una cosa que no sé,
com la claror dels teus llavis al naixement de l’aurora,
com els germans que vaig tindre en patis i entrepans.
Encara no sé dir-ho, com una dansa enterca,
com un vaixell de canyes i el sigil de la nit,
com la remor del veïnat que té nom i ja no crida.
He baixat el cap com un cérvol embriac,
com un queviure que no mormola,
com els besos de les dones de palla i de nocilla.
Ja no vull tornar a la darrera estança,
a una llar de fang i boira a les orelles.
Us he escoltat gemegar a l’avinguda propera,
a un carrer de nous i gent sense saliva.
He retrocedit a les primeres paraules,
com una guardiola on no hi ha diners,
com un cavall de fusta i neula a la sabata,
com una bassa de mica i feldspat.
Que no és prou el record per trencar les abraçades,
cada paraula que rajava de les mans.
Com un salconduit de les teues ulleres,
com un gotim espars i la vida que s’eixampla,
com un gronxador de cebes i pètals.
 

Carles Alòs




dimarts, 22 d’abril de 2014

Curs d'orientació universitària


 Pero mi corazón es pesado.
Déjalo allí, aullando en torno a tu casa y llorando los bellos días.
No tengo más patria que ella

Mahmud Darwish

Us he vist al redós de les mares lunars,
d’una caixa de sabates i memòria que no encaixa.
Us he trobat a la darrera cantonada,
a una nuca de llepasses i sivelles de maragdes.
No he tornat allí, a la lloma de l’oblit,
on la mar nodreix la por i els apunts de plastilina.
He recordat la vostra cadència,
les mullers d’un trist atzur i sabates de tacó,
les gavines que ploraven als ulls festívols.
No us he pogut trobar a una mar encanyada,
on divise el nostre atzur com un Bagdad enterc.
Com la sina del teu cos i pilotes encalades,
com la duna de plugims i botons de tendrura.
No us he tornat a veure a l'avinguda de la dissort,
on coven les senyores els seus anells de fusta.
Una daga esmicolada i esmaragdes al cabell,
on guspires de la vida ens recorden d’on venim.
Una galta ja curulla i no sé ni on pose els peus
com els becs empapussats per les dalles que ja esvaren.
Un color que no conec i s’atura cada mot
com un verb que em redimeix en un jorn reblert de falç.
Una pedra que trobí i que guarde a la butxaca,
un sintagma de dolor i no em mire en l’arbreda
de la vida que s’escau quan repunte la follia,
una bassa ja coberta i redola el desamor,
d’una vida escarransida i sabates que no em caben,
d’una ullada que et doní quan jo fui un immortal
i no res em sadollava com el sol del teu batec.

Carles Alòs

diumenge, 20 d’abril de 2014

Silenci etern


T’he trobat al bell mig de la mar,
al redós d’una aurora florida.
Ja no puc anomenar-te com un plany de calamarsa,
com la vida que fugia pels meus dits de cartró.
No t’he trobat a la boca de l’encís,
de la nuca amorosida i el teu cant de rosella.
No t’he vist tornar de l’escullera de l’oblit,
com una cullera que no es dobla,
com la sort que no tinguí i la vida que s’escola
a la teua cabellera de maduixes i calfreds.
No t’he tornat a veure al darrer desgavell,
a un misto de serpents i butxaques no cosides,
a aquella rodalia que sempre ens va pertànyer.
He oblidat el bleix dels teus braços de diamant,
de la darrera alenada i flors a les aixelles.
Ja no sé què dir al bagul de l’amor,
quan et veig tornar com un nenúfar,
com un epígon de la certesa.
He esgotat el darrer forment,
d’on ja no raja vida i ja no tinc ni nom.
Com un àpat de la teua desraó,
com un destí que no ens volgué unir.

Carles Alòs

dissabte, 19 d’abril de 2014

Presència


He vist els ulls com una gota de sang,
com la remor de l’amor i un foc que no s’apaga.
M’he sentit torbat com un queviure erm.
Ja no sé què dir a la darrera avinguda,
on escole el temps com un tuareg furtiu.
Ja no sé què dir i agrane cada mot,
com la mortalla pressa a la plaça redona,
a les nous del desig i un cove de mirades.
No resta ningú a l’estació de l’oblit,
a l’estable dels coits, d’un desig de tu.
Com el forment que creix a les boques alienes,
com un usdefruit de marbre i malaquita,
odore cada bes com un retorn a mi.
Com la tornada a la llar de llavis i sigils.

Carles Alòs

diumenge, 13 d’abril de 2014

Noms de família


                                                                    A mon pare i a ma mare                                                                                                                          
He vist el vostre nom
com un atzur porpra,
com els cacauars muts
que callen l’absència.
No resta ningú
a aquella vella pallissa,
als flocs de neu de l’any 1983.
He vist la vostra llengua
com un gesmiler de versos,
com els cantons de la taula
i ferides a l’esguard.
He elevat el nom de les aixades,
de les butxaques cosides
i marbre a l’entrecuix.
No queda ningú a l’estable,
a la darrera cantonada
dels germans maristes.
Ja no puc retrocedir
en la ventada dels plors,
en els ulls de les vaques
dels meus avis.
Ho lamente tot massa tard,
com una boira suada
i espardenyes de careta.
Com les aixelles del blat
del camp on es remembren
els besos i els arraps
i abraçades de pobresa.
Com una alcàntera llunyana
on puge i ja no baixe.
Com el bleix dels porcs
i sabates de tacó.
Com les alondres llunyanes
del passat festívol,
com una cantonada
on no us abandone.
Com les haques de cartró
i la boca de dejuns,
com una gaubança
de papes i bolquers.
Com el dany que us atorguí
el vespre de les merles,
com la teua desraó
en qüestions d’erudicció.
Com la mar més dolça
en la pols del clarió,
com el suc de taronja
que s’escola per la mà.
Com la pansa més alta
dels dies sadollats,
com una coloma
de nata i de tabac.

Carles Alòs

dijous, 10 d’abril de 2014

Atzur porpra


He vist el teu cos
sobre la sorra
com un plànol.
Ja no resta ningú
a la vora del desig,
al teu cos d’acàcies
d’un desgavell fred.
He tancat la porta
per no tornar a veure
la teua cridòria d’impotent,
la teua nuesa tèrbola
que esclata
en un crit de sang.
He rebut la missiva
de la teua corpa esquerdada,
t’he vist retrocedir
cap un cap al tard de maduixes
que brollen del teu sexe.
Ja no tens nom
en un altar de figues
que mai et pertangueren.
T’he vist córrer
com un elefant gasiu
que giravolta la veritat.
Ja no tens nom
per omplir cada botija,
per sotaiguar la desraó
del teu cervell nefand.
He segat les vores
d’un comiat de calamarsa
per no veure’t tornar.
Ets un escup
de la teua arrogància
on no queda claror
i ja no es torna mai.
M’has dit mentider
de la teua desraó,
com un sobre tancat
i tothom t’afalaga,
com un calçotets
on ja no caps.
No digues el meu nom
talment com tovallola
que no tornaré mai
a dir-te qui és un home.
Com un pixum de sang
i un ram de roselles,
com el teu cos
que no s’aguanta.

Carles Alòs

dijous, 3 d’abril de 2014

Dejuni


T’he trobat en la llunyania
com un cérvol ebri de sang
que no té nom i es desgavella,
com un Neptú oriünd de l’oblit.
T’he vist venir com una nuca
amarada en les regnes del vent,
en un ponent gairebé òrfic
que desmunta les platges del cos,
en un sospir de núvols rojos
i una carassa de fang
que ordena que es faça de nit.
Una vàlvula del teu dolor,
una barca on ja no hi ha res,
un Caront de danses i furs
que em mira com un cabdell
del teu enuig sempitern,
de la teua rialla de simi,
com un piló del teu record
que raja a dojo ferides
de corfa de dones ja velles.
Com un tungsté on et delectes,
com una òliba de sang esberlada,
com un enuig de pena i pols
i piles que fonen la mà.
Una clau a la jaqueta
i el dia s’esquerda en un plor
de butfolles i teranyines,
com un tapís de boques roges,
com una balada de cebes,
com un aldarull de bescuit.
Una duna on et contemple
com una gavella de palla,
com un rajolí del teu cor
on no resta ningú.
Una pedra en el camí
i estossegue la teua tortura,
com un brancam de cireres
i volves del bes que enganyí.
Un escurçó enterc
i una batuda de celles
que prenen un nou camí,
on no hi sou vosaltres,
com deixalles d’un vent de verí,
com una mà al clatell
que sobra al vostre delit,
a la vostra vida escarransida,
a la vostra mort permanent.

Carles Alòs

dimarts, 1 d’abril de 2014

Viatge astral


He tornat per veure’t nàixer,
com el pa torrat del meu cos,
com un aldarull de boques
i un rajolí de sang
que s’encabota a créixer.
He vist la teua boca
com una ametla suau,
com un cant de germanor
i regnes de viandes.
Ja no sé què dir
quan pon el sol al turmell,
al teu braç d’ortigues
i núvols blaus que m’acaronen.
T’he vesat el ventre
com un desig cerval,
com un Àiax Telamont
que torna a casa
sens por.
He vist nadar els ocells
a les genives de les dones,
a una ambrosia esquifida
que no té nom i s’atabala
i llenega al teu redós,
com una albufera de cossos
on et cerque com un peix,
com un maluc auster
del teu enuig viral.
Com una cacera major
del teu melic,
com un xivarri d’amor
que em mira com un bleix.
Com una sargantana porpra
que es despulla a les voreres,
com un nouer empeltat
de codony i de cireres.
Com una suma de temps
que ens embarca en un dia
de tovalles aborígens.
Com un caduf de bacores
i la dansa de les sines.
Com un àcar esmaperdut
que té nom i ja somriu
a la vora de les dents.
Com un jovençà de roses
i la piga que volia
i no em dares,
com un pres.

Carles Alòs