La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 25 de març de 2014

El teu nom és una merla


He trobat el teu redós
com una platja nua,
com un rellotge antic
que no té nom
i ja no parla
en la flairor
del teu encant.
T’he estimat
com una pàtria,
noció del cos
que ara no tinc,
com un dolor
que no es sadolla
i que retinc
a cada passa,
com una gassa
que s’esmicola
en un autumne
de plors al llit.
Com un voltor
que m’aixopluga,
com una eruga
que tinc a dins.
Com cada tret
que em disparares
en un desert
del teu cabell,
que ja no odora
cada mentida.
Com un budell
del teu alè
que reconec
com un batec
que em corca el cor
i calla enterc
com un carrer
on hi ha guspires
del teu encant
que jo tinguí.
Com una flor
que bese dolç
perquè madure
al meu dolor,
al meu turment
que no comprenc
com balla solt
en cada aurora,
que ja retinc
com un repic
de la candor
del desamor.

Carles Alòs

diumenge, 23 de març de 2014

Cant d'enyorança


He creuat el rierol
de la teua llengua de fusta,
com una llepassa de sang,
com un foc primer
que no té nom
i s’emmiralla
a la drecera
del desamor.
He vist el teu nom
com un aldarull de cames
i una piga amorosida
que es resisteix a caure.
No em recrimines res
que sadollaré la ira
com un penell
del teu redós
amorosit.
T’he trobat a faltar
com un lliri blau
del darrer oblit,
com un cabell
que no té nom
i esmicola
cada paraula.
Com un anell
que em fou regalat
un jorn de blat
i oblit porpra.
He tancat la porta
dels dits de fang
i guano encés
que ballen cecs
com una merla,
com un redós
del teu enyor
que em mira a mi
talment com vena.
Com un confit
i cada plor
que eixugue enterc
amb un poema,
amb un fusell
que guarde en tu
com un corfoll
del teu valor,
com una mà
que escriu per mi.

Carles Alòs

dissabte, 22 de març de 2014

Hivern glaçat


T’he trobat a la meua recança,
a un Djibouti de nous
i perols ja rovellats.
No sé com em diuen
quan no hi ets
al darrer comiat,
a un refugi d’espelmes
i sang ja vessada.
No puc recordar el teu nom
en un cogombre allargassat,
en un pot d’olives
que plora a dojo.
T’he vist venir,
aturant el raval de la mort,
saludant-me com un troià,
com un rei de palla i vaques
que no té nom
i em recorda,
com una alosa perduda,
com un drac de vidre.
Ja no som els que pensàvem
quan pon lo sol al meu clatell,
quan em gire i t’albire
a un taüt obert
on encara romans dempeus,
com un aborigen de neula
que em salvà la vida,
com un ocell vespertí
de trampes de ratolins.
T’he vist venir cap a mi
com un aldarull de cebes
i flocs d’una neu primerenca.
No t’acomiadí
com un almirall
de la darrera galera,
com un sergent de formigues,
que em fou donat
com un regal,
com un imant
de la drecera,
de la vida escadussera.
Una safa i un vitrall,
d’un blindat
que t’agombola;
en aquest dit,
en aquest destí.
En el teu record,
com una pera.

Carles Alòs

divendres, 21 de març de 2014

Boscatge


He vist la vostra llengua
com un alfil de la foscúria,
com una galta vermella
que no pot respirar.
He trobat el cos
de les dones de cartró,
talment com un boscatge
de guanys i foc de bleix.
No he mirat enrere,
a les dunes del teu bes,
com una embranzida
de gots i de cacaus,
he trobat la via
per retret homenatge,
t’he trobat a tu
al fons de la sabata,
com una cartolina,
manduca escadussera,
que no té nom i plora
al bec de les paraules.
Al cos del teu redós,
al níquel ja volat,
que cau com un present,
que amera cada corpa
que ame com un plat,
escudella de tu
i em mire la butxaca
que tinc agosarada
per obrir el pastell
del teu cabell d’oms.

Carles Alòs

dimarts, 18 de març de 2014

Administrar silencis


He trobat el silenci
a la teua boca de navalla,
com un fil esponerós
i una daga a la paraula.
He esmicolat el record
dels vespres rojos
i una llum tènue.
Com et diuen
quan clou el dia?
Quan raja la sang
a les vespes argentades.
Com un trabuc indolent,
com una satrapia
de llengües et cerque.
Al record ínfim,
al darrer aldarull;
al teu esguard
de molles quietes.
No t’he trobat enlloc
a la darrera cacera,
d’un perfum ínfim
i flocs de neu emmirallats.
Com una tassa que pague
i no m’agombola jamai,
com un rerefons
del teu cos porpra.

Carles Alòs

dijous, 13 de març de 2014

Les runes d'Ilió



He vist els vostres ulls com una nuca de pèsols, com un Iang - Tse - Kiang - o riu de l’estima. He cargolat els ulls per no tornar a perdre i veure el vostre cos. No he mirat enrere, com una au de marbre que no té nom i torna al seu lloc de partida. He romàs dempeus, enllà de l’enyorança, com una varicel·la que glaça cada pam. No sóc jo qui torna per retre l’homenatge al cos de les llentilles que veig saltar com peix. Com una mà a la barba i no tinc res que dir. Con un Verdum immens i plore com un nen que no té nom i cau i albira la distància del bust de les deesses que xarren quedament. Com un tafur inquiet i plegue els tovallons dels cossos a vessar. Com una mà de dona que m’allarga la pau, com unes beceroles de foc i de cartró que mire com un mar que no té nom i torna al bec de la paraula. Com un sultà de cors que mira amb inquina i no es pregunta res. Com la més dolça tendrura dels cossos amarats, com un clavell lluent i tot està ja dit.

Carles Alòs


dimarts, 11 de març de 2014

A cor obert


T’he vist venir a la darrera avinguda,
una dona de cotó i sabates de metall,
una cova de cireres i la vida que ens saluda,
un curiós amorosit i una dalla de baladre,
una boca que ja et done per omplir de cavallets.
Una mar del teu amor i et salude com un bleix
de boletes de paraules i sivelles de cartró,
de gargots del teu redós i una sina d’ametista,
del rebrot del teu candor i un cabdell de beceroles,
d’una duna de besades i guspires del teu bec,
d’una mar que ja no em parla i et regale com un dard
que t’albira en la vinguda del teu cos de veritats.
Una blava lluïssor i no tinc res més que dir-te
i et regale la carícia del meu cos malbarat,
d’una saba de maragdes i marraixes a vessar,
d’un verí d’un vell amor i la vida que ja torna
per no dir-nos el motiu, de la mort i perversió
del servei a la senyora]
que cosia cada fil com una au de mercromina,
com un tir del meu descuit i solsides de per vida,
com una pau de neu i el teu cos que s’emmiralla,
com una carestia del teu bes d’enamorada,
com un castell de serps i ja em queda la pregunta,
de per què el meu destí fou un tir d’una munió,
d’una vida escarransida i no toque cada nafra
i no cerque ja el dolor en el cos de la persona
que té nom i no camina per banyar-se la paüra
del seu cos desgavellat i sabates de tacó
que jo viu com un plançó un Nadal inoblidable
on fui junt amb l’ amor de la mà a cada passa
com un om edulcorat i el teu cos que jo volia;
sense cor i sense cos em quedí en la carretera
d’una vida escadussera que jo plore ja sens por.

Carles Alòs

diumenge, 9 de març de 2014

Sintagmes propis


He vist els teus ulls
com una merla oxigenada,
com un caduf de tu
i flors a cada mà.
No t’he vist venir
a la darrera avinguda
d’un sol a cada peu
i solcs que reben neu.
Com un aldarull efímer,
com un rogle on ets tu
resguardada en l’oblit
d’una caixa de maduixes.
T’he trobat al darrer cos
de les gàbies de genives
i bacores al turmell.
Per no tornar a veure’t
ja mai a una corranda
de gossos i bitllets
que ja no són en mi.

Carles Alòs

divendres, 7 de març de 2014

Més enllà


He creuat el corredor
per no mirar enrere.
Per no veure’t arribar
amb escuma a la butxaca.
He clos la porta del record,
de les boques de cotó
i un enuig de salfumà.
Com podria trobar-te
a la vora de la mar?
D’una dansa de mirades
i genolls repelonats.
Com una caixa de mistos
i tovalloles del teu cos,
com un sac d’arena
i un sergent que no s’enfada.
Com una carretera
de ciclops i miralls.
No t’he fet cas
a la darrera escomesa,
a una platja nua
i peixos de metall,
a un filaberquí
que brama la paraula
del cos de beceroles.
A una veritat
de ciris i calfreds,
a una lletania
de cossos embrutats.

Carles Alòs

dimarts, 4 de març de 2014

Tres segons


He perbocat el silenci
per no tornar a veure’t.
Per traure el cos del redós
de les sines de silici.
T’he vist a un tros de pa,
a un marbre esquifit,
com una fossa de Guam
i maragdes de tungsté,
com una mar embravida
i paraules de cotó,
com un còdol d’espurnes
i sivelles extingides.
He revifat el dolor
de la dansa de les mans,
com un taure ombrívol
i sabates de tacó,
com un Corfú incendiat
i una Troia sempre ardida,
com una carícia
del teu dit de caragol,
com un saltamartí
i rondalles de vaquers,
com una avinguda
d’espelmes de verí.
Com una carretera
de pires i encenalls,
com un cel del teu cos
i batusses de nilon.
Una drecera
de bòlids de metall
i sal a la sabata
on colgue cada nom.
Una barriada
de ceps i giravoltes
i núvols argentats
que clouen sempre a palp
el tir de la nuesa,
una desbandada
de dracs i de nadons,
com un búfal de neu
que et mira a la distància
del ja darrer vagó.

Carles Alòs

diumenge, 2 de març de 2014

Sorra


He vist el teu cos
disfressat de mentida,
d’una borla d’estima
i mirades curulles,
d’una dansa argentada
i sivelles de dol.
T’he vist venir
com un colom missatger
i rialles de vidre
amarades de tu,
de clivelles de fang
que no tenen cabuda
al teu coll de serpent,
de rengleres de nit.
A petjades eixutes
de sofàs i edredons,
a bugades de plany
i el deler de la vida
que ens albira resolta
en el foc de la nit;
en la clau del desig
i tronades de mar,
en solsides de dies
covats en un dit,
en un pic de nuesa
i baralles de neu,
en un solc de bellesa
i la nit que es desfà
com un cove de vent
i maragdes del cos
que recorda el teu nom
com una au de verí
i de terra ja erma,
un polsim de la mar
que s’aterra i llenega
al bell mig de la mà.

Carles Alòs