La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 27 de febrer de 2014

Els reis




Llencen els caramels de maduixa i taronja
mentre saluden els infants amb trist somriure
i miren l'hora, fatigats per la il·lusió
de la gent esclafada pels seus propis fills.
Així la neu se'ls desfà a les mans com la pols
que s'escola entre els dits al desert, dos extrems,
també dues concòrdies simbòliques, la mortalla
emocional de la majoria que en silenci
se suporta aturada al pas de les carrosses.

Els reis d'Orient són uns farsants de seda,
sota el postís de la barba discrets voldrien
arribar aviat a casa per descalçar-se
i sopar davant del televisor les sobres
d'un record precuinat que escalfen al microones.

Només hi ha la fe dels infants. Al llit
tanquen els ulls, bateguen fort, els reis s'apropen.

Jordi Valls. Felix Orbe (2010)

dimarts, 25 de febrer de 2014

Literatura




Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perdura l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

Gabriel Ferrater. Da nuces pueris (1960)

diumenge, 23 de febrer de 2014

Al meu germà Alejandro IV




He trobat el teu redós
on brilla el tel de la tristícia,
t’he cercat a un vaixell
de mirmidons i de donzelles.
No t’he pogut trobar
a una sina atropellada,
a una taula de baralles;
no t’he pogut cridar
en la trobada de la pau
en un mar de teranyina.
T’he perdut el rostre
en un quall de senectut,
en la trista avinentesa.
Com una cama rompuda
que té nom i ja no cau,
com un almirall de rialles
i la vida que ens bateja.
No té nom el meu dolor
més enllà de les deixalles,
d’una piga desbocada,
d’una mà de cotompèl.
Un turista accidental
i la vida que ja ens sacsa
per no dir-nos el motiu.
Un afany del teu cor blanc
i afalacs d’una tendrura
que jo viu com un nadó.
Una dansa de mirades
i no calen les paraules
per trobar-te com un peix.
Una beta i un clarió
i ensopegue en el deler
d’estimar-te com un glop
que s’ajup a un cantó
com un dit que m’acarona.
Una saba que se’n va
i jo plore com un solc
que recorda ja la pluja
que regava el seu front,
un amic que t’envia
el seu cor, com un plançó.

Carles Alòs

dijous, 20 de febrer de 2014

Escorcoll


He sentit el vostre bleix
a la nuca com una arpa,
com un vaixell d’espigues
i mars de calamarsa,
com una escudellera
on creix cada rosella,
com un lupanar de rams
i flors de drap.
No sé ben bé que dir,
si aombrar cada pèrdua
com un pedaç del puny
i flors a les butxaques,
com un ensurt de mistos
i pells molt ben tibades
com cada fogassa
arraulida a la galta
dels ossos esquerdats
i jònecs riallers
que no tenen diners
i colguen l’esperança
a un riu de distància
on no roman la por.
Com cada guany
rebregat                   
a un far d’aigua d’argila
i dunes del teu cos,
muller de sina dolça
que colra la tendrura
i em dóna cada bes,
com un atzur festívol
i places de meló,
com una desraó
del teu cabell altívol;
mengívol és el cos
que guarde al meu redós,
com una sargantana
que et mira i et somriu.
Com una abraçada
a curmull d’esperança,
com un amor proper
i danses delitoses.

Carles Alòs



dimarts, 18 de febrer de 2014

ODA APATXE A VALÈNCIA



Ser en rambla d'asfalt i urbanitzada
corbs arrreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l'ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint del poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar i plorar i perdre un somni.

Ramon Ramon Cor desmoblat (2004)

diumenge, 16 de febrer de 2014

i 3



T'escolte així parlar:
<< Vine a la mare >>.
O << ¿ què et faré a la nit per a sopar?>>
Paraules amb caliu i alè. Tebiesa
de la sang fent-se llavis.
<<Vine a la mare>>.
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves
per la filla petita i per la dona
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i viure.
<<Vine a la mare>>.
I el món era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.

Ara furte al silenci la teua veu
que es fa líquid calent dels rius que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang, negre de pluja
o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.
<<Vine...>>
Però mai més no puc tocar mare
ni oferir el teu cor als que no eren
fills en actiu.

Maria Beneyto Després de soterrada la tendresa (1993)

dijous, 13 de febrer de 2014

Una mena de sort


M’he trobat al recer de les llengües,
de la polpa exquisida de la teua nuesa.
Com un pedaç del teu cos,
com una serpent argentada
que em diu el nom de cada corpa,
de cada batec que gemega,
de cada udol de carestia.
T’he vist a un cavalló de neu,
a una merla d’oxigen
per res no dir-te i ajupir-me,
per collir la sina de la fortuna.
Com un cavall de coll de clor
com una boca encuriosida
m’assec al sol com un cargol
que no té sed i es despentina.
Com una au, temuda amor
et prenc el pols com una espina,
com un espill on no hi ha por
com un escut de pau divina,
com un cantó de rent i or
com un assut, com una mina,
com cada tro que guarde al cor
com un aplec de navelina,
com una mar i deixe el sol
com una escata a cada peu
com un ferit i fils de cel
com un saurí que balla sol
com una clau que guarde al cor
com un amor de dents i solcs
com una pica atapeïda;
com una sort i cloc els ulls
com un colgant que et diu ma vida.

Carles Alòs

dimarts, 11 de febrer de 2014

Creus


Que cada cosa cruel
sea tu que vuelves

Julio Cortázar



T’he trobat al darrer desgavell
on la teulada no es xopa
on jo m’arraulesc.
Com una moneda llançada,
com una llança esquerdada.
T’he trobat al darrer refugi;
com una baldufa badada
com la remor de l’amor
que tu oblidares,
com un cos esmicolat
i sabates de cartró,
com la sutja del bes,
dels malucs de brossa.
Com aquella cantonada
on no resta ningú,
com un tuareg
que veu la fi
del seu comboi.
Com una blaüra
i afalacs de verdolaga,
com un toll amarg
i la vida que s’escurça
al teu redós de serps.
T’he recordat
a una carassa
on roman la por
del teu cos de dents
i saliva escadussera,
com un arbre mort
i sacsons de comiat.
Com una vaixella
que ja no es frega,
com cada pell
que recorde en tu
com un amor
de primavera.

Carles Alòs

diumenge, 9 de febrer de 2014

Arribada


T’he vist venir
com un silenci
de claus de mar.
Com un convit
de terra fértil
i fils ardents
d’una bugada.
Una ventura
ja sense nom
i no somric
per veure’t més.
Una raó,
gesmil obert,
un cobertor
de cada bes.
Un esgarip
de cada plany
i bese el mar
com un tapís,
com el teu rull
i el teu amor
i cada sol,
com un pessic.
Com un vestigi
del teu redós
i cloc la por
a res no dir.
Com una suma
de cada mot
i la claror
que ens enlluerna.
Com una flor,
com un pastís,
com un enfit
i veus de pau.
T’he vist venir
com una alosa
de temps ardent
i bes de rent.
Una manyaga
i cloc els ulls
de cada dansa
ja soterrada.
Has fet malbé
el meu dolor
com un paper
que ja no esgarre.
Una paraula
vessada a dojo
i et bese el pit
com un fusell
de cada cor
que ja s’albira.

Carles Alòs

divendres, 7 de febrer de 2014

Rent




Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat

Vicent Andrés Estellés
Recorde molt
el teu cabell
que acaronava
com una mina.
Com una piga
i una verema
besava el sol
de cada colze.
En cada tros,
en cada clot
et veia vindre
empolainada.
No tinc remei
ni el vull tenir
si sóc amb tu
com un servent
de tela blava
i ulls de mar.
Com una falç
que no s’amoïna
i et recorre
a cada instant.
Com una fúria
desgavellada
com un sonet
i flors de maig,
plugim obscé
i cada esguard
que em besa el cos
com un socó
repelonat
que et reconeix.
Com un botó
que vull trobar
en la llargada
del teu redós.
Com una sina
amorosida
que no té ulls
ni els necessita,
com un clatell
que bese ceg
com un amor
que ens despentina.


Carles Alòs


dimarts, 4 de febrer de 2014

Toll


He vist els vostres ulls
com un Cèrber ebri,
com un rierol de travesses
i butxaques foradades.
Com una lloma antiga
i els budells que s’amoïnen.
No us he trobat enlloc
d’aquest jorn de dacsa
i sotracs punxeguts.
Com un oblit certer
i mirades a la boca,
com una duna antiga
i cordills entravessats.
He refet el camí
de les dones queferoses,
de la merla esponerosa.
Un aldarull de besos
i el progrés que ens emmiralla,
una batuda sola
i cada plany sobtat.
Com un batec altívol
em sorprén cada bellesa,
com un canut de cel
i la mar que es desgavella.
Com una plaça forta
i serpents a cada galta.
Com una desraó
i la vida que ensopega.
Una guardiola
al recer de la victòria,
una vaguetat
oblidada a la paraula.
Dona riallera
que s’albira en la cruïlla;
una catarata
de neules i turmells,
una vida curta
i et veig arribar,
una realitat
de betes i sacsons.

Carles Alòs

dilluns, 3 de febrer de 2014

Caus


He sentit els udols
com una platja nua
i fred a les sabates.
Us he vist venir
com una caperulla de vent,
de dolços melangiosos.
Com un cove on em resguarde
de la falç de la paraula,
de la dèria d’escriviure,
com un bec empapussat.
Com un salt indolent
i lleganyes al pastell,
com una nit freda
i espelmes d’Erevan.
Com una amistançada
i truque cada mot.
Com un llebeig suau
i sutja a la mirada.
Com un proverbi
de nous i mandarines
i boques delitoses.
Com una bala
descarada en l’arribada.
Com una lloança
d’un temps pretèrit,
com un llavaner
d’on xorra fortuna,
com una cruïlla
de besos i llops.

Carles Alòs

dissabte, 1 de febrer de 2014

Caràcter



Sé tú mi limite.
Y yo la imagen
de mí feliz, que tú me has dado.

José Ángel Valente

He vist els teus ulls
com una almoina rebuda,
com un òbit de pallorfes
i neules a la boca.
Com una esquella de mirades
i baladre a les orelles.
Ens he vist plegats,
com una alenada profusa
i paraules, i navalles.
No he clos el record
de satsuma a la butxaca
i botiges del teu nom.
Un convit de marraixes
i solsides del teu bes.
Una llavor de tu
i caterves de malnoms.
Una hora esquerdada
i plançons d’un tendre oblit.
T’he vist pujar l’escaló
com un unicorn altívol
i fang a les aixelles.
Un darrer instant
i mirades al turmell,
els genolls repelonats
i cabòries de meló.
Una cataracta
de caràcter i bonesa,
una navelina
colgada a l’entrecuix.
Un gener nevat
i besos al clatell,
una au que niua
al cor de sang mullada,
una sensatesa
de borles i paraules,
una nou dictada
com una desraó.