La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 26 de gener del 2014

Tristesa


A mon pare
He vist la teua nuca
com un rajolí de pena,
com un vent tramuntanal
que no et deixa viure.
Ho he comprés tot,
cada latitud de l’oblit
que tu no albires.
Cada espelma de sang
pegada a l’esguard,
com una retafila
de pèrdues.
T’he vist venir
en la darrera ferida,
en un cove de cendra
i ja no res per dir.
Com deu ser
recordar la mort
de cada passa,
de cada budell
esquerdat per la nuesa.
Com un pom de deixalles
i espines dorsals,
com una cruïlla
on no resta ningú.
T’he vist arribar
en la teua orfandat,
com un baticul de nadons
i plantes ermes.
Com una dansa minsa
i plors a queixalades,
com una veritat
terrible al redós.
No t’he abraçat
com una pau sublim
i soles desgastades,
no t’he besat
com una garrofera sola
vista com un mar
de palla i de fortuna.

No t’he vist venir
al redós de la pau
com una manyaga
d’escuma i oli,
com una baralla
de cames i acudits.

Carles Alòs

dimecres, 22 de gener del 2014

Veus paralel·les


He refet el silenci,
com un budell obert
i sutja a la sabata.
Una manyaga tendra
i el temps et plora,
com una bala fonda,
com un oblit certer.
No he trobat el teu nom
al fons de la bugada,
ni espines ni guspires
ni foc que et reconega.
Una bassa de ciment
i la vida que no torna
a posar-nos al lloc.
Una llegua caminada
i no veig ni per on xafe,
una tassa de café
i m’empasse tot el sol.
Una ungla mal tallada
i ensopegue en la mirada
de les dunes del teu cos,
com un bec empapussat
sense nom ni realitat.
Una bala esmaperduda
i la vida que em desperta
com un somni de raïls.
Un dejú de cada nom
i no torne a somriure.
Una branca entravessada
i no vinc ni em preocupe.
Una dansa de pronoms
i no mire per on vaig,
una lupa que em contempla
i no caic ni en l’oblit.
Una dona que em mirava
ja no em mira
i ara és trista.
Una pansa i un record
i em netege cada bes,
un arrap a la mirada
i la lluna que em contempla.

Carles Alòs