La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 30 de novembre de 2013

Noms que hi resten


A Alberto Moya Lledó i
Encarna Ribes Alventosa,
els meus avis materns.
Gràcies als quals sóc l’home que sóc

He tret la roba de l’armari
per oblidar-me de tu,
per aixafar la paüra
que aixopluga la veu.
No resta ningú al racó
on el sol es ponia,
on restaven nus
en la nostra tendrura.
T’he vist per darrer cop
al bell cabell amorosit,
al maluc de les mares
d’una roba estesa.
No recorde el nom
de l’ajut de safrà,
de la marraixa esquerdada
on no quedava aigua.
Som homes de blat
en una cantonada de marbre,
en un esguard esquífit
de perols i giravoltes.
Tot ho lamente massa
en la taula parada,
on els comensals
no et veuen
i jo et toque.
He collit les nous
per fer-te una besada,
per dir-te que t’estime.
No he perdut la partida
dels cossos freds
i sotracs d’angoixa.
No he perdut el teu nom
a la darrera estació,
a les teulades de nosa.
No he perdut la vida
que brolla del teu cor.
No seré una dalla
extraviada en la ciutat;
que no té nom,
i ja no es volca.

Carles Alòs


dimecres, 27 de novembre de 2013

Bandositat


He vist esllavissar-se els darrers mots de la llengua. No resta ningú a la dansa nocturna d’un Pàtrocle ebri. He reciclat cada besada per albirar-te més de prop, tela retallada que m’acaricia l’engonal. Un riu de sang, un sotrac de versos cosits en la muntanya. Et mire, et mire com les coses que resten al lloc. Cop rere cop, una nevada perpètua, un somni de dacsa. Et cerque en un autumne de cossos riallers. Una burilla, un pedaç, una ungla. Pentesilea cus la xarxa d’uns escacs d’amor. Et mire la mà; piques i esquadres, avalots incendiaris. Una bonior de desig, el sol ens embolcalla al seu maluc lunar. Una hora, un plançó fèrtil, una lletania. Hora rere hora et cerque com un búfal, redós suau que m’emmiralla. Un misto, l’esquelet del cel; l’Estígía s’allunya, un mal ensomni, un eix cosit de tu.

Carles Alòs


dimarts, 26 de novembre de 2013

Serps


Ho he vist
front els ulls,
un passat gloriós
que no descansa en tu.
Una lluna plana
i foc a la mirada,
un sol transeünt
que crida en la planura.
Una piga solta
i un munt d’avinenteses,
un passat perdut
i dalles de paper.
Una voravia
de sang a la butxaca
i tela apedaçada.
Una neu subtil
i veus en l’arribada
de cossos desnutrits.
Una soca ferma,
carícies de tristesa
i ferum d’albellons.
Una vela sola
i claus ja rovellades,
un autumne erm
i soles de sabata
que marquen la drecera
d’un cos amerat.
Un plugim perdut,
i neules de cotó
que albire com un solc
al teu cabell de vent.
Una desraó
de serps esmicolades
al mur de la discòrdia.
Una travessia
de flors a les aixelles
i sols a la paraula.

Carles Alòs    

dilluns, 25 de novembre de 2013

Extret del silenci


He extret la darrera raó
per no esguardar-te més.
No he trobat ningú al toll
de nits de lluna plena.
He travessat la senda de l’arrap
on no queden cadires
per albirar la peresa;
un delme insà,
una carícia rústega.
Les llums van esvaint-se
a la boca més agra
d’un esternut de sivelles.
He trobat la pau
al mur més alt
del cos fratricida.
Una paüra a mitges
esculpida
en un oblit de codonys.
Un abric perenne
de fel i navallades.
Una cobejança
de neules aigualides
tendres en la mar.
Una processó
de nassos i esgarips
covats en la melangia
del teu cos nafrat.
Una successió
de serps i sang glaçada
al bell mig de la mà.
Una vanaglòria
de coves i vampirs.
Una malcriada
sentada al meu costat.
Una aprehensió
constant en l’arribada
de borles de pallorfes.
Una mort suau
i un pa per encetar.
                  
Carles Alòs  

divendres, 22 de novembre de 2013

Pau


He trobat el botó
davall de la catifa.
No he clos la pena
al darrer vagó
del cabell.
He suat massa
per abastar la pau.
No he vist els ulls
de l’enganyifa postrema,
porta ja closa.
He baixat al desert
per veure el cadàver
reblert de ganivets.
Una magnòlia encesa
que em mira des de baix;
un eix romput
al flaire de la piga
que ja no recorde.
He cercat la pau
al caduf més alt
de les novenes,
un esguard del mos,
de la follia absolta.
Un pitxer de serps
i rogles de tristesa,
una nuca morta
i flors a les aixelles.
Un record temut
que pregue que no torne.
Un etiquetatge
de flocs i de rots,
una tarda freda
on no recorde res.
Un taüt de sal
i borles de maduixes,
una carretera
ja sense tornada.

Carles Alòs

dijous, 21 de novembre de 2013

Trajecte


He trobat la pau
davall la sabata,
soga que em renega
al dit d’una mar.
Una cobejança
d’escates i de regnes
que viu en un passat.
Una voravia
de foc i de maduixes
que no puc albirar.
Una gosadia
de vidres de cartró
i neu a la cassola
de safes a vessar.
Un camí nefand
de sol i terra vella
i sucre edulcorat.
Una clatellada
nocturna en l’arribada
que em mira en la distància
d’un jorn d’hores covades
en un tendre passat.
Una vanaglòria
de cera que no crema
i agulles de forment.
Una lluna plena
d’espelmes i cireres
i deures transversals.
Un petit convit
de sucre i perdigons
i sines al redós
de boques desnonades.
Una nit de rent
i foc a les parpelles
d’un òbit reclós
en gàbies de paüra.
Una certa veu
i rogles de taronja,
i nines del record
que guarde com un guant.

Carles Alòs

dimecres, 20 de novembre de 2013

INSOMNI A L'OMBRA D'UNA BLANCA TORRE



S'ha fet tard,
S'ha fet ja massa tard, però ni tan sols
L'avanç del cicle esquerp que em consumeix
Podrà evitar el verí que m'assedega
Amb l'angoixant presència dels xiprers;
Ni l'àmbit insolent del negre ermàs
Podrà fer-me oblidar el teu cos nu
Impertinent com l'aigua torrencial;
Ni tan sols en aquest desert eixut
Cobert d'ocells de fang i de silencis
Podré desfer-me del teu rostre amarg
Que em persegueix punyent com la foscor
Dels llavis innocents d'un condemnat
A viure el foc d'un glaç, sempre intangible.

Però què he de fer si tu ni te n'adones?
I si així fos, de què em serviria
Per profanar el bronze del teu temple
En un blanc sacrilegi de roselles?

Sé que ha arribat el temps dels folls miratges
I la carn sagnarà cada capvespre
Entre els vapors roents de l´àcid nítric.
Però tanmateix hauré de perdudar
Fins que seré insolent com l'escurçó.

Josep Ribera Els espadats de Morris Jesup (2000)

dilluns, 18 de novembre de 2013

Blaüra


He sentit la darrera raó
a un amagatall de narcisos
on no queda ningú
que m’aixoplugue en l’esguard.
Un retall de tu,
rata niuada en la cara
que em cerca en l’arribada.
T’he vist al darrer mur,
a la boca de les dones
que cabdellen la distància.
Una cançó curta
arrodonida en tu,
en cada corpa corpresa
que ja no sura al redós.
Un embolcall de carícies
en el nus de la melangia,
una carestia blava
de dacsa a la sabata.
Un llibrell d’estima,
de fils esponerosos
i cartes de desig.
Una vida erma
que troba el seu camí
a un record rabiós
de neules de cartró.
Una cobejança
d’escates i miralls.

Una carretera
on ja no et cerque.

Carles Alòs

diumenge, 17 de novembre de 2013

Companyonia

                                                                                                                           No escolteu la veu fonda

en la mirada? 

Ramon Guillem
He aprés
la mida del silenci.
Un bocí de la boca,
del cop de puny
d’una tempesta.
No hi ha res al soroll
de la darrera besada;
ni un elogi de cireres.
No era un tafur,
sina esmicolada
que ja no veuré més.
Una mida justa
i besos al cabell
i besos a la nuca.
Una retafila
de nous a les butxaques
i síl·labes de marbre.
Un comiat polsós
de serps enyoradisses
i teles apagades.

Carles Alòs


dissabte, 16 de novembre de 2013

El equilibrio



La minúscula hierba retorna su molécula de oxígeno al
aire que nos obstinamos en degradar.
La poesía es un vendaval de aire puro en nuestra exis-
tencias irrespirables.
La minúscula hierba muere, pero su polen es indestruc-
tible.
La poesía no evita el dolor, pero no consiente que sea in-
fructuoso.
En este perpetuo nivelar, la hierba silenciosa y la poesía
com su verbo arrebatado afirman su única y extrema
razón.
Y así como la hierba siempre encuentra un resquicio
para crecer,
la poesía rompre sellos y violenta arcanos para enraizar
poesía
donde no hay poesía,
para que haya poesía.

Ana Rossetti. Llenar tu nombre (2008)

dimecres, 13 de novembre de 2013

Pacte


He regirat els calaixos, he vist la boca partida a trossos. Un remei casolà, un vespre de sis plaus. He ofert la raó, trobat cada punt suspensiu. Una migdiada exhausta, els utensilis del camp. Us he vist venir cap a mi, a poc a poc, molt a poc a poc; una tempesta de llenya, un llaüt violaci. M’he fet fort en l’arribada, en la nuca que jamai claudica, penell porpra ornat de tu. No he baixat el cap, repelonat les rames més altes. Una unció d’argila, un escampall de paraules.


Carles Alòs

dilluns, 11 de novembre de 2013

Cançó tendra d'hospital



Enmig la pluja de bales
la rosa al pit et florí,
la rosa que et va encaixar
el fusell de l'enemic,
la rosa que es concretava
en estrela de cinc pics.
Tu pots lluir la ferida
que és una rosa d'abril.

La llibertat clamadissa
et vol robar l'enemic,
la llibertat ja madura
que a l'home dóna sentit,
la llibertat prenys de vida
com un somriure pueril.
Tu pots lluir la fecunda
llibertat que t'has collit.

Finarà la guerra innoble;
tu hauràs estat ferit.
Envejat pels camarades
seràs l'orgull dels teus fills.

La impura cendra enemiga
serà com un record gris,
i lluiràs la penyora
del teu i el nostre destí.

Carles Salvador. Elogi de la vagància i una cua  (1937)

divendres, 8 de novembre de 2013

Poal


La llum de l’estable restava encesa. Havíem pintat els capcirons, havíem eixugat les culleres. Una remor de lluny, els rastells xerraires ens escoltaven amb cura. Un toll d’aigua, la suavesa de la pell, la porta ajustada. Bufava un xativí suau, com una tonada monocord, una cosa sense importància. Les cadires ens miraven, un esguard eixelebrat, aviat arribaria l’autumne. La vaixella esplendorosa, el repic de les campanes, una i altra vegada. Era curiós veure com restaves quieta, fixa en tu mateixa. La sentor de l’estable, la teua sina bategant, la redonor dels muscles. La porta del corral oberta, una travessa perenne; la flaire del galliner. Els melons d’Alger penjats, la lenta letargia, les lleganyes, les peüngles de les bacones. El teu cabell, carretera extensa, planura. Els dits, el perol de l’arròs, el rebost obert com un somrís. Ho he recordat tot com qui no vol la cosa, com qui no objecta res. Tal vegada no ho he recordat amb exactitud. La mida exacta de cada cosa, la mida exacta de la vida.

Carles Alòs

dimecres, 6 de novembre de 2013

Temps mort


He tret el fem
al bell mig del carrer,
ningú a la vorera
que em sostinga la pena.
He vist els ulls del cos,
sina escarpada
que ja no em crida.
Els carrers resten buits
del teu perfum,
rosa emmirallada
que ja no flaira més.
Una nuca de vent,
un udol perllongat
que viu en l’absència.
Una mar de records
i burilles aixafades
en la llarga nit
d’edredons d’esgurads.
He recordat el nom
del cos llambregant,
una nou oberta
efímera al record.
Un taulell de boques
i fang a la mirada
que mire com un bes
que creix a poc a poc.
Un autumne líquid
mullats a la mar
del nostre desencís
desfet a la sorra.
Un itinerari
de pedres i escurçons
de neu evaporada
a una taula fosca.

Carles Alòs

dilluns, 4 de novembre de 2013

Conurbació de l'oblit


He escodrinyat en la mirada,
com una falç sempiterna
allargassada al temps.
No us he trobat enlloc,
en cap recer de garrofes.
He trobat la mida justa
per reprendre l’escomesa.
Una por als ulls,
un toll de sang
que ballava envoltant-me.
No he trobat el foc
de mort acaronada
de teules d’amiant.
Una vespra freda
de nusos de cotó
de sal a la butxaca
i fades de pallorfes.
Una mort sobtada
que viu de molt a prop.
Una veritat
no gens enganyosa
de muscles de paraules
i urpes ben pintades.
Una vanaglòria
que viu al palmell
del cos de la muller
que ja no vaig trobar.
Unes beceroles
mirades mil vegades
en una neu confusa
que ja no té trellat.

Carles Alòs

diumenge, 3 de novembre de 2013

Tardor ufana


M’he vist
al retaule de la mort,
dalla treballada
que plora per jamés.
Un convit ufà
de flors a les sabates
i neules de metralla.
Una certa mar
de serps esquarterades
de núvols fets malbé.
Una nuca freda
que balla per no perdre’s
una dolça gel
de cossos, de viandes.

Carles Alòs

dissabte, 2 de novembre de 2013

s/t



en el octavo piso de la biblioteca
a mi lado
un hombre
llora

en otro lugar mío
me giraría apenas
lo suficiente para susurrar
¿estás bien?

bajo este techo extraño
temo ser indiscreta
mirar de más
saltarme reglas

el hombre
llora

yo
lo escucho

si esto no es el desarraigo
entonces qué.

Isabel Cadenas Irse  (2010)

divendres, 1 de novembre de 2013

Neu


He trobat sencer
el cos en l’arribada,
una metxa encesa
de dones de Corfú.
He extret el cos
del cel del dolor
d’una nuca plena
de cendra de burilles.
Ningú a l’altra banda
de corfes de paper
i besos que lleneguen.
Una mà abatuda
de gats i desnivells
d’hores que em contemplen.
Una serradura
vessada al cos,
d’una flaire de maragdes
i cel a la sabata
i fórmules de vidre
que et besen la nuesa
de fred a les aixelles.
Una voravia
de segles de passions
de ferma complaença
al bust de les midons
i orgull que serpenteja
en síl·labes de glòria
covades a la boca
d’un temps que et
mira a tu.

Carles Alòs