La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 27 de setembre de 2013

Destí



He tret el fem,
està allí,
més enllà de tu
al redós del teu cor.
Un brollador de fang
una sutja inesborrable.
Recórrec el cos
de les borles de paper.
T’he vist venir
en la darrera avinguda,
allà on restem
en un hivern de fils.
No sóc qui et mira,
l’arrel maquinal
de vespres de sabates.
He estés la bugada
a l’ombra de la vida
on brilles tu,
melangia abeurada,
or de mar,
de merles de tungstén.
He collit la drecera
d’un autumne líquid,
de líquens postcoitals.
La carta es farta
de trencar meravelles
en una bassa eixuta.
No hi ha ningú
a la vora del llebeig
on manquen rajolins
de besos a curmull.

En la davallada flonja,
al comiat pregó,
a una costella sòlida
que canta bruixeries,
així arribí
i així partisc
al foc del destí,

que em mira
com un ham.

Carles Alòs



dilluns, 23 de setembre de 2013

Rerefons


El jovent està esguardant un jorn d’ordi, la porta està falcada amb un enyor suau. He albirat l’habitació contigua al cos, on no resta ningú, només la melangia.

Hi ha raons de fang als encontorns del teu melic, no resten paraules per cargolar la vida. He trobat la darrera raó, el fum d’una taula de nísprols.

Esperone el temps, com una talaia de neules colgada a la darrera mirada. Gronxe l’eterna resposta, amerada d’un mar subtil. No queda sutja al teu entrecuix on naixen rialles de nen verds. Ha arribat l’autumne al redós del teu cor, demà serà l’endemà d’un jorn plecar.

Encenc un misto, em mire a la teua llengua. He buscat un fil de neu per cordar cada paraula. Has parat taula al racó més humit. Deixe les tisores a un foc que torna per no anar-se’n ja més. No fa fred. He collit una rosella d’un vent tardoral. No plores, no hi ha neu al record esmunyedís, al darrer pis.

No tingues por i obri la finestra d’un futur de mel.

Carles Alòs
 

diumenge, 22 de setembre de 2013

Ordenança


He eixugat el record,
no queda ningú a la teulada,
ningú a la teua boca
de sang quallada.
No era un acudit,
una espelma de boira
que corre pel cos.
La raó no és invicta
quan no sacia el dolor.
El coll alt d’un nus
que no troba raó.
Ha esmicolat la paüra
dels oceans de palla.
Una trista història
que recorre el cos.
La mà de la mare
muntada al bè,
una reixa indesxifrable
que arropeix la melangia.
He robat la pau
desnucada a la força.
No queda sabó
a l’alçada de la vida.
No fores un fill
sens trampa ni cartró,
esquarterat al bé
de raons de núvols.
La sorra s’esmunyeix
enllà de l’horitzó,
més enllà de tu
que albires la nuesa.
Una vanaglòria
de sang i argila,
una desraó
de pa i enyoradissa.

Carles Alòs

dimecres, 18 de setembre de 2013

Parpell


Il·lés, perplexe. La plaça major, la font del dejú. No hi havia ningú a la banda dreta de la vorera. Una il·lusió, un miratge. La plaça apaivagada, els meandres del cos.

Una guspira lenta, un estel de llum. Els xops arrenglerats, l’esclat, la voràgine. Un camió circulava a la llunyania, les cames llargues, una bufetada lleu. L’aparador d’aquella botiga antiga, la mercaderia parada, la darrera botiga del carrer.

Una llum, la boira. Una passa darrere una alltra. La multitud, la colònia cara. El replanell de l’escala, arribava la tardor, ufana en ella mateixa.

Les petjades al fang, una caixa de clarió. L’escomesa perenne, una butfolla a la mà. Dia rere dia, una sonata de besos, una pau al carrer; una bastida, un cos insaciable.

Carles Alòs

dilluns, 16 de setembre de 2013

Tardor


No resta ningú a la darrera parada, han arrancat els poms d’una dansa antiga. No hi ha ningú al llavaner, no raja aigua per l’esquena. Les nous estovades, una frugalitat, un vaivé indecorós.

El silenci ho ha envaït tot, més enllà de tu. La calma espurnejant, un redós de cadires, la voravia enterca. El pa moll, les lletines. El començ del nou curs, la descurança, la prosòdia dels ànecs. Un aljub, un misto arropit, la darrera abraçada, la paüra.

Els indrets ombrívols, un got de cassalla, les formes. Un cos al teu cos, la migdiada plegats, la vera ciència, la tardor. Com un cossi de vent, com una nevada perpètua retorne a tu.

No hi ha ningú a la darrera parada. Els vianants, l’insomni brut.

La darrera parada… i una elegia.

Carles Alòs

diumenge, 15 de setembre de 2013

Papers del 2001. Setembre


No hi havia ningú al darrer vagó. Els seients foradats, l’Avinguda dels Germans Maristes. Més enllà surava una polseta. Corbera, Llaurí, la Muntanyeta d’Alzira, els empelts. Havia arribat la nit (amb tot el que això implica)

L’estable mut, la grava de Picassent, les polaïnes. Un atzur corprés, una mera correspondència. El campanar marcava les deu; una hora qualsevol, una realitat bagassa. Aviat aniríem a collir les nous, la Muixeranga ja havia passat.

La teulada xopa, la vida fluïa. El margalló i la canyamel, la volta a peu a Tous. Un jorn de brossa, una caixa de serps. La carretera a l’Alcúdia, el camí dels rucs. Una i altra vegada, la vaguetat, la impostura.

Sóc a casa, com foren a casa els meus avis. La sang heretada, les vaques, el gronxador, l’escaló. Un formiger de vides, una causa d’ordi. Una llar comuna.

Carles Alòs
 

dissabte, 14 de setembre de 2013

Papers del 2001. I



Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto (lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Dámaso Alonso

He deixat els papers a la vora esquerra de la taula, no queda res a dintre meu. Ho he recordat tot, com una veritat esmunyedissa, fredament, fil per agulla. No som nosaltres qui mira l’espill, les feres humides, la pietat amarga.

Tal vegada siga una persona trista, però pots ben creure que sóc una persona sencera. No queda ningú al darrer vagó, molt més enllà d’on ens vàrem conéixer, han netejat les escombraries. Aviat compliré trenta anys (si no em mata abans la melangia) t’he recordat lentament, a la darrera abraçada d’un niu d’escurçons, a l’escalfor d’uns llavis ordinaris que ja mai oblidaràs. Qui m’ho anava a dir! Que la vida era aquesta fotesa.

La mar queda lluny, tal vegada massa. Orió està cansat i ja no té ni fam. He resolt que la vida no és justa i ja no em queda ni sabó. Tinc un forat a la sabatilla dreta, la samarreta de Turquia no arriba a guarir-me. He perdut un botó d’una perla que s’esmuny.

No plores, Orió no jutja les persones mortes. La vida no té remei, una malaltia escardalenca, res més. No tanques la porta i no recordes res.

Carles Alòs

Minuts 1:35 - 1:45

divendres, 13 de setembre de 2013

Solsida



Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas!

Juan Ramon Jiménez


No queda ningú a l’estable, estan tots eixugant-se d’un plugim de beceroles. Cataracta intacta, plenitud del temps. He oït el cant dels estornells, beuratge fred, dinar de sang.

No queda ningú a la darrera paraula, on he volgut dormir. Més enllà, molt més enllà de les celles corcades. Una turba, un escamot de mots ve a mi. Un niu reblert de serps, contrada vera, tumult de veus. He escorregut la vida, repelonant-la. No resta ningú a la cambra principal.

No resta ningú al darrer cos, als meandres de la teua sina; illot remot, desimboltura. Una pau ordinària, un got a vessar. Recórrec el teu dit, com un gesmil de neula, pallorfa freda, bergantí.

La clau no encaixa, aviat arribarà la nit com una eruga esmicolada, sentenciosa. La veu del temps em recorre la pell, més enllà de mi. La tasca fixa, un coratge enterc. Solitud de neu, hivern de fang.

He resolt escometre l’avinentesa, sotrac del cor, que resta viu. Enllà viu la llum d’una drecera nova, enllà, enllà del toc, d’un fust de vent.

Carles Alòs





diumenge, 8 de setembre de 2013

Comiat


A Teresa Esteve

y paso largas horas oyendo gemir al huracán
Dámaso Alonso

No ho volia veure,
tan sols una ventada
òrfena de desig.
He arribat fins ací
per abatre la por,
trepitjar el mur
d’una fosca tarda.
No queda ningú
a la cambra principal,
on restes tu
més enllà de tot.
El cos emmalalteix
com un furgó en desús;
petita desraó
d’un dia que es desfà.
He abatut la cotna
que sura més enllà
dels cossos de vimen.
Ja no hi ha ningú
al darrer moviment,
a la darrera escalfor
d’un plat de creïlles.
Era açò el dolor,
el plugim soterrat
de coves miscel·lanis.
La parada no es mou
al niu de la sang,
al plany esgarrat
de corpes de ceba.

És això el dol,
el dolor despavilat
d’una nou coent.
Com un ruixat efímer
enllà de la finestra,
com un darrer comiat
enllà de cada cor.

Carles Alòs

dissabte, 7 de setembre de 2013

Nervi


He vist el got penjat d’una boca, d’una feredat antiga que no s’escama. Navalla en mà t’albire, com una pols sobre les corpes, com un desig arcà. No queda lloc on no estigues, com la suavesa de la veu, com un melic nocturn.

He esmicolat el pom de la porta per veure com lliges, com creixes entre llibres d’una altura postrema. El cos ha callat, com es calla allò efímer que dura jorns de palla; més enllà no hi ha res, dofins de vent, el record d’una besada de solls, d’amulets colgats pell enllà. La neu es fon als teus ulls, hi ha hores de neula i nísprols, autumnes reblerts de tu.

Aldebarà plora a un racó repelonat, els mistos cerquen la tendrura d’una ombra emmordassada, no queda raó a la pota de l’atzur; he escorregut la vida a la sola d’una sabata. No queda gens de por a la vora de la mar que creix en mi com una cambra, latitud incerta, fuita.

He recordat els noms ulteriors, no xuma sang d’un cor rabiós, d’una rauxa de pèsols, ací no hi ha tren que valga. Als teus encortorns, al relat que s’esmuny.

Carles Alòs

dimarts, 3 de setembre de 2013

Pes



Te he dicho que no mires atrás
Héroes del silencio

T’he vist vora la llar
amb la llum encesa.
Llueix el teu crani,
pensívol en l’oblit.
T’he vist vora la mà
d’un cabell erm,
d’un clavegueram reblert
d’espines del cos.
No era una obietat
una tabula rasa de neu.
No queda ningú al sostre,
tant sols una mà
que ja no té remei.
Us he oblidat a tots
a la nova voravia,
a la creu més alta.
Ja no fa fred
a la porta de la vida,
al darrer bes.
L’estable està buit,
només rondines tu,
una veu ocre
mullada de taurons.
Les bledes es marceixen
al trot de les haques.
He trobat la veu
que esguarda l’arribada,
on ho hi ets tu.
La pell dels ous
que mai has tingut.
Les serps et miren
enllà dels murs.

Fa fred al teu cos
de frare sense roba.

Toquen les campanes
d’un comiat funest.

Carles Alòs



dilluns, 2 de setembre de 2013

Enuig


La pols t’ompli la boca
com un canó ebri,
com la mà del desig
i encontorns de teranyines,
com una ditada
en la darrera paraula,
com els peons de l’oblit
i una daga que s’entesta,
com una voravia
negada en tu.
Com el fred sec
i una caixa de navalles.
Com els gronxadors molls
i foc a la mirada.
Com un taulell badat
que et mira des de dalt.
Com les nous roges
i creus de verdolaga.
Com una successió
de ciris de mentida.
Com la teua veu
cremada en l’escarni.
Com una burilla
que xafes i et xafa.
Com els colls entercs
que criden llibertat.
Com el cos del vent
que creu en l’arribada,
com una cremallera
pujada molt amunt.
Com unes pessigolles
de neu als talons.
Com les bledes blaves
i nàvel empeltada.
Com un sotrac de mi
clavat al teu costat,
com la mort que lluu
a les teues tavelles.

Carles Alòs