La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 30 d’agost de 2013

Flit


He trossejat la carn,
està tendra
com una canícula encesa.
Com una flor diürna
que torna més enllà.
Com el dit de la mare,
com l’enuig permanent.
Com una voravia
on no passa ningú,
com un desig devot
i flors a les sabates.
Com una corruixa eterna
que ja no té retorn.
Com un bagul de neu
i escacs enyoradissos,
com una travessia
de vent i de forment
que es mostra més enllà
al cor de les pallorfes.
Com un seguit de guanys
i guants sense calor.
Com una melodia
de taules de cotó,
(i fang a la sabata,
que ja no plora més)
Com una gargamella
de volves de tristesa,

com una vitamina
que em dóna el teu alé.

Carles Alòs

divendres, 23 d’agost de 2013

Deute


He resseguit la línia de punts,
com un puntelló autista
que s’ensorra en ell mateix,
com una matèria pesada
de canyes i vestits.
Com un fil que s’allarga
en la desraó del temps.
Com una gosadia
de vent i llepolies.
Com la mirada perduda
de les dones desimboltes.
Com un amagatall
i maragdes de safrà.
Com la veu endolada
de les línies difuses.
Com un bri d’herba
i una cerbatana.
Com la boca més dolça
de gavelles de vida.
Com un pitet
i cebes apartades.
Com la veu dels morts
i paraules corcades.
Com una suma de raves
i nivells antics.
Com un jornal guanyat
i navalles esmolades.
Com una travessia
de rent i de forment,
com una cataracta
de cel i terra blanca

que es dóna a mi
a poc a poc.

Carles Alòs

dijous, 22 d’agost de 2013

Vora


He escoltat la darrera paraula,
com una llum a la vora,
com una rivalitat escomesa.
Com la llum de la ciutat
i una boca de tungsté,
com la font del plany
i un rajolí amarg.

Com una voravia
de neula i de cartró,
com un caduf
on es creua la mirada.

Com el vespre del desig
i serps de meravelles,
com una retafila
allargassada en tu.

Com un coll alt
i vores de navalles,
com una imposició
arrecerada en tu.

Com la merla més dòcil
i ganivets de cuina,
com una vexació
de pomes dessagnades.
Com la lira més fina
dels colls nauseabunds.

Com una coltellada
clavada al costat,
com una desraó
i verdes rajadures.

Com una martellada
i coàguls de brosses.
Com una caperulla
on trobes el teu lloc.

Com un petit racó
d’hoplites paraplègics,
Com una esmunyedissa
víbora salvatge.

Carles Alòs

dimarts, 20 d’agost de 2013

Infortuni


Estava a l’aguait com s’està a l’aguait de les coses importants. Com el gronxador de la mare, com les pallorfes arraulides; com un pes somort, com la llargària dels anys i mirades enfebrades.

Com un escup vital i una guardiola. Com els homes de la llenya i verdures de cristall. Com un vent ufà que sotaigua la venjança. Com la roda de l’amor i un bufit de beceroles. Com una cubitera que ens resguarda d’allò fet; com un instant sense nord i boquilles de maragdes.

Com una pluja que no cessa i ens recorre pell i cos, com una veritat i safates enverdides. Com una plenitud que ens atorga l’amor. Com una realitat de sang edulcorada, com un cavall de mar i rimes de mirades.

Com una meravella que solca l’interior.

Carles Alòs

diumenge, 18 d’agost de 2013

Bes


He arribat ací
per trencar les flors
de la melangia,
aquest desgavell antic
que ja no té raó.

Com les prunes del desig
i encontorns esmunyedissos;
com una falsa era
on no queda ningú.

Com una borumballa
de foc i de garrofes,
com una tempesta
i neu a cada peu.
Com una inquietud
que engreixa la constància,
com una rosa verda
i fils a les sabates.

Com una vanaglòria
al pit turmentada.
Com una estació
on no cal esperar.
Com les borles més dolces
de tela inacabada,
com una desraó
i sutja que no calla.

Com un passeig antic
on ja no vull tornar.

Carles Alòs

divendres, 16 d’agost de 2013

Origen i determini


Les nous al sac, la carretera polsosa. Una determinació insubstancial, una vaguetat sola. La mar blava ens besava més enllà del nostre orgull. Com un confit deliciós, com una sinada plena de paraules.

El pa, cada dejú, les paraules corcades, un clavell. El replanell de l’escala, les llonganisses. Una pubertat incipient, un precipici. La mà de la vida, l’orenga. Els cabells mullats, les ametlles.

Un llinatge oriünd, una pluja de guanys. La porta ajustada, la pitera frondosa. Un recull de mirades, una ordenació exacta.

Carles Alòs

dilluns, 12 d’agost de 2013

Agrunsadora



No queda ningú a casa,
la servitud,
la vaixella eixugant-se.
Com una eruga freda,
com una revolada
de foc i de travesses.
Com un convit ufà
i fil a la butxaca.
Com una deïtat
i mànegues ben amples
i solcs de terra blava.

Com un usatge antic
on penge samarretes.

Com una agrunsadora
on guarde el meu destí.

Com una tovallola
on mire cada guany.

Com una disidència
que ja no cap en mi.

Carles Alòs

dissabte, 10 d’agost de 2013

Llima


Us he vist,
com una carmayola encesa,
com un record efímer.
Com els ulls de la pietat
i una dona ferma.
Com un tros d’epiteli
i figues de cartró.
Com un batec enterc
i sina que no calla,
com una profecia
de rogles de safrà.
Com una melodia
de foc i tela vella,
com una tapadora
d’un mimbre insurgent.
Com un retall de tu
que es mira més enllà,
com una boca oberta
on xuma l’esperança.
Com una rodalia
de rent i de genives,
com un petit cartró
que es busca ben endins.
Com una catapulta
que es vessa al teu costat,
com un petit cadell
d’asfalt i terra blava.
Com una enamorada
de galtes ben vermelles,
com un cresol antic
que tinc al teu redós.

Carles Alòs

divendres, 9 d’agost de 2013

VAS D'ELE(GIT)



Creia que en uns moments tan greus
tindria pensaments sublims. Vols que et diga...
ROBERT BRESSON

el rèquiem del so net
al part del parietal
la mort de natural
o l'unic crim perfet

la petja del subjet
trouvé per l'engonal
i oberta en diagonal
la carn sense esquelet

l'estriptis de la llar
volent donar clarícia
al si negat del noo

i el noo a prop del no
per fer-nos afirmar
que vius en avarícia

fracassarem millor

Pere Císcar A plec dispers (2008)

dimecres, 7 d’agost de 2013

La palabra




Naturaleza: gracias por este don supremo
del verso, que me diste:
yo soy la mujer triste
a quien Caronte ya mostró su remo.

¿Qué fuera de mi vida sin la dulce palabra?
Como el óxido labra
sus arabescos ocres
yo me grabé en los ombros, sublimes o mediocres.

Mientras vaciaba el pomo, caliente, de mi pecho,
no sentía el acecho,
torvo y feroz, de la sirena negra.

Me salí de mi carne, gocé el goce más alto:
oponer una frase de basalto
al genio oscuro que nos desintegra.

Alfonsina Storni Ocre (1925)

dimarts, 6 d’agost de 2013

Carta pobla


He creuat els oceans templats
amb una estranya nuesa,
com la llum de les boques
com un gemec d’ordi.
He acomplert el pacte tàcit
com una veu extramurs
com un cos espaordit
que llambrega en la neu.
Com el colzes de la por
com la paraula dels difunts,
com una olla reblida
d’un fred acaronat.
Com el palmell aixafat
com la mà estrangulada
de promeses acabades.
Com els ocres de la veu
com un esclat de mots
suats en l’arribada.
Com la tela pulcra
d’un vell desig,
d’una raó innata,
gairebé excessiva.
Com una cloenda
colgada al cel,
com un cavalló
amorosit en la sort.
Com les dunes de l’indult
i una faixa acolorida,
com una tramuntana
que no para de bufar.

Com un cabell que bese
i aixopluga la mirada,
com una guardiola
on no m’hi puc estar.

Carles Alòs


dissabte, 3 d’agost de 2013

Gomètic


Us he vist al llindar de la porta, com un pes somort, com una maledicció espesseïda. Com una simple coma d’un ull que es desploma. Com les marques que vagaregen als cadàvers autumnals.

Com el pes de la mentida i un xarop de paraules. Com una pell allargassada i un tribut al meu combat. Com una xeringa de plom i paraules d’esperança. Com una canterella dissuasoria i un brot de tu que em beneeix. Com la dona que es planyia i esmolava les tisores. Com una merla blava, de tenalles i bacores. Com un saltamartí que no té por a estavellar-se, com una bruixa bona i mirades de sagí.

Com una veu suau que em recorda la naixença, com un plat de cacaus i tremolors en flor. Com un bes que s’escapa i ens alegra la rialla. Com un conhort de torn i truque meravelles. Com la dona més ociosa i nissagues d’un futur. Com un fruiter ben ple que rondina cada boca on ja no cap l’atzur.

Com un cotó de mel, solitari en l’arribada que ens demostra com ens vol. Com l’estima que jo et done i que arrape dels teus ulls.

Com una melodia i dacsa arraconada, com un cartró en desús, que ja no torna mai.

Carles Alòs

divendres, 2 d’agost de 2013

Quitrà


T’he vist a un temps pretèrit
on fores desdenyós amb la paraula.
Com la teua veu, insuportable,
he recollit cada carta.
Com el mot esmunyedís
de la teua supèrbia,
com un as a la mànega
que fou el teu edicte.
Com una ombra espesseïda
i foc a les butxaques,
com les dones de cartró
i les ungles de pòrtland.
Com la veu del veïns
i una caixa de sabates.
Com un tumult de guanys
i arrop i talladetes.
Com unes beceroles
que veres al teu coll.
Com l’escuma acollidora
i una barra de bar.
Com un desdejuni de flors
i plats reblerts.
Com una tulipa
que et veia créixer.
Com un nom subaltern
i bacores ennegrides.
Com una caixa forta
que mai et va pertànyer.
Com el dany que causares
a l’hora prohibida.

Com una fatiga eterna
que em vares imposar.
Com la teua caradura
que ja per sempre torna.

Com el pes de la por
que raja dels teus muscles,
com un ganivet
que em volgueres clavar.

Carles Alòs

dijous, 1 d’agost de 2013

La nit. Totes les nits



Borbotó, Poble Nou,
Camí de Montcada,
Economista Gay,
Avinguda de la Constitució,
Maximiliano Thous,
Carrer Almassora,
Pont de Fusta,
les Torres de Serrans.
Vicent Peris,
Guillem Sorolla,
Joan Caro,
Esteve Urgellés.
Rayuela, la lluna de València,
me l’empassava per veure’t.
El ganivet a la boca.
El bust de Vicente López,
l’estàtua de l’Spagnoletto.
Casa dels Caramels,
Carrer Navellos.
Placa de la Mare de Déu,
porta dels àngels;
Carrer Miquelet,
porta barroca
de la catedral,
Konrad Rudolf.
Plaça de la Reina,
Carrer de Sant Vicent.
Plaça de l’Ajuntament,
l’estàtua de Vinatea.
Estació del Nord,
Ferrant Torrent,
París -  València (Pelayo).

Avinguda de la Constitució.

La nit, totes les nits.

I una fúria a la boca,
un desig de mossegar-te.

Carles Alòs