La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 28 de juny del 2013

Una cançó



Et viu davallar de l’escala
com una maragda feixuga
com una clovella incessant
com una mesura de blat
gavella que trenca l’espera
que puja al camí de la galta
que niua al teu cor ja nevat.

Com una baldufa perduda
com un fil d’aram cargolat
com una ventura d’asfalt.

Et viu en la cama de rent
com una candela que prega
com una gotada de tu.
Com una paraula que puja
que dansa la dansa dels becs.

Com una rialla fermosa
com una marraixa de mel
que empelta les hores vençudes
que rega la sina més dolça
que corre al redós de l’amor.

Com una planura deserta
com una botija de vi
com una fadiga conclosa
com una galtada en el pit
que dóna la cara de fang
com un cobertor de pallorfes
com una vida que es rega
s’abona amb la mà del desig
com una moneda de vent
que trenca a l’albir del teu cor.

Com una manyaga de tu
que senc com una cançó.

Carles Alós

dijous, 27 de juny del 2013

Distància



Mai em volgueres veure
en la nostra aventura.
Com la carta marcada
que sempre es traeix.
Com un guany esmicolat
que rebrega cada cos.
Com un onze de copes
que et feu regina.
Com la neu de la boca
mullada al teu cos.
Com un plançó de tu
apuntalat en mi.
Com una cobejança
sempiterna al bec.
Com la sina més dura
que no conec.
Com els àlfils del terror
que guarneixen la tendrura.
Com un drac blau
que em deia que no torna
la vida escadussera.
Com un tall a la cama
que balla de dolor.
Com una merla obscena
que calla per ja sempre.
Com una cadernera
fosca en l'atzur.
Com una catapulta
estreta del meu cos.
Com un punyal de fang
que creu en l’arribada.
Com una lletania
de foc i de carrosses.
Com un amagatall
on ja no et tinc com vull.
Com una cataracta
de palla i de raïm.

Com un record que fou
una vida sencera.


Carles Alós


Minuts 3:33 -3:47

Retrobar-se



La vaig veure
com s’abraonava sobre mi,
com em mancava l’alé.

Sempre ho vaig sospitar,
un presagi nefand,
la borumballa estovada.

Com una rella esmicolada,
com la lassitud del cos,
com una serpent roja,
com un corcó limfàtic.

Mai vaig cedir
als encontorns de la mort,
de la vídua sense dents.

Com una cantimplora
que jamai es buida.
Vaig besar els peus,
negar la certesa.
He tornat a mi,
a la senda de dents,
al desert on plovisqueja.

He oblidat l’atzur,
els queixals de metralla.
Com una bombeta encesa,
com una espurna callada,
he tornat a mi.

Com una barba plena
que viu al teu recull,
com un xarop dens
que tapa la ferida.

Com un imant de mi
que viu en la planura;
com una dentellada
fredament amarga.

Com un Verdum immens
on mai caiguí vençut,
com una nova ona
que sacia la paraula.

Carles Alós



dimecres, 26 de juny del 2013

Amulet



Com el misteri
de la rosa dobla
de la seua sina.

Com un mirall de mirades,
com els noms que viuen en mi.
Com una cataracta d’aigua breu,
com una cassola on no fuig
de la tirania de la teua llengua.
Com una baldufa de mel;
com els meandres de la boca,
com un lleixiu ordinari
que es conhorta amb la mà.
Com una mena de vici,
com un renec que em mareja.

Com els taulells del cos,
com les maragdes que lluen,
com una solsida de tu.

Com els batecs esparsos,
com una cullera mullada,
com una tona d’estima
on somric al teu albir.

Com una lluna de neula,
com una ventada de fred,
com una rama enroscada
com una marraixa que et dec,

et cerque al meu destí,
com una volva de temps,
com un ocell daurat.

Bese cada paraula
que trona al teu deler.

Com un oceà on romans,
com la mà dels meus difunts,
com una escudella de tu,
com un gaudi que em desperta.

Carles Alós

dissabte, 22 de juny del 2013

Burgesos



No cal saludar els burgesos,
ells sempre ho saberen tot.
No cal tocar-los la boca,
la cara que mai tingueren.
Us he vist adolorits
com una bossa de fem,
com una dalla que balla.
On són ells?
Els de la història fratricida,
els de les gavelles d’or.
Com una suma de guanys,
com una maragda feixuga
us he vist tirar-vos enrere.
Com una baldufa amputada,
com una Lavínia insurgent,
us he vist retrocedir.
Com una mesura de blat,
com un cos trèmol
us acarone el coll.
Com un enuig permanent,
com un sotrac de veus,
vida tirada al fem
on Artemís no hi és.
Com una tronada nocturna,
com un llambrígol que plora;
no us conec.

Com els cecs que beuen liti,
com Vivaldi enfuriosit;
com un Ocaña amb cames,
com un Merkx poruc.

Que la condició no fa la vida,
més bé la desfà.
Com les dones que es planyen,
com un vent tramuntanal;
aixada treta del cos
que us acarona la barbeta.

Com la piga que no tenia,
com la cançó de les teules,

com un vell amulet
que no torna jamai.

Carles Alós

Sement II



La meua boca,
paret mitgera
amb la teua esquena.
T’he besat la neu
del teu entrecuix,
com una bresquilla,
com una maragda.
No sóc ell,
el Cèrber desficiós,
l’idolatra de sines.
Com una clavellina,
com un cartró en dejú
et mire la clovella
com un llaüt de mel.
Com una falsa pedra,
com un verger sagnant
m’arrange la mirada;
gavelle el teu dolor,
Com un pom de roselles,
com una mar oberta
et bese les empremtes
com una tela blava
et done les viandes
de la meua claror


Carles Alós

divendres, 21 de juny del 2013

Sement I



No queda res al rebost,
no manca el menjar, però.

Els peus bruts,
el poal del fem.
He vist les boques més dolces,
he remugat al teu cos.

La palla cremava,
un estol d’estels.
El sabó casolà,
els camals arremangats.

No et viu a la partida,
a la dansa dels mugrons.

Les roselles de la teua sina,
les rantelles; t’advertia a palp
entre els glops escadussers.

He arribat al teu redós,
on la nuca se m’escama
i atorgue coits.
Hereva d’una passió,
vertebrada al meu sexe;
com l’almidó dolç,
com la gola rogallosa
que beu de tu.

Has nascut per al gaudi,
per fer créixer el forment
a la meua llengua.

Com una cataracta,
com un vi blanc,
com una albada,

que et frega tot el cos.


Carles Alós

Als meus germans que no varen nàixer



El Sol està ponent-se,
sou més alts que jo.
A l’estable no hi ha llum,
se l’emportaren les haques.
Encara no us conec,
el llavaner, el rebost.
Un cel de teuladins,
la marxa nupcial dels meus pares.
Tinc por als coets,
als costats més foscos
d’aquella urna.
Missa l’ermita,
no hi sou.
Ja no remugue,
ja no mormole les veus.
Ahir no estàveu
en la meua galta;
ahir no us viu.
Els pares estan fent-se grans,
ja no tinc germans,
ni cap germana a qui besar.
Tinc quimera que em vaig perdre
aquell febrer tan llunyà.
Aquella urna de cendres,
aquell desig de veure-vos.

És difícil no intuir-vos
en la veu endolada de la mare,
en el rostre eixut del pare.

He mort tres vegades
per romandre amb vosaltres.

Hi ha veus al meu oblit
que no tenen aparença,
hi ha veus niquelades;
com una tempesta dolça
que plora entre nosaltres,
com una vaga de por,
que modela les mirades.


Carles Alós

dijous, 20 de juny del 2013

Cossi



Ha venido tu lengua; está en mi boca
como una fruta en la malencolía.... 

Antonio Gamoneda

He oït la cançó de la teua boca,
com remuguen els ulls.
He desitjat el teu cos, com una pica,
com una elemental cadernera.

He desfet la madeixa,
he esporgat el teu dolor;
tomba daurada, insurrecció.

Les copes més belles
es feren de mel,
com una cartera
un busque la neu.

Com una mesura de dàtils,
com una fuita de tu
on em trobe cap-cot.

Com un record esmunyedís,
llengua d’algues,
baldufa acaronada.

Com un enciam besat,
com una safa mullada
on balla cada carícia.

Com una forquilla de tu,
rent dòcil,
aiguatge.

Com el flam de la veu,
com una nevada eterna
et bese la cuixa.

Com un instant de Sol,
com una antiga fadiga
que no esperona el temps.

Carles Alós

Èxode


He fet els deures.
Estan a la taula;
com el meu cor
a la teua llengua,
com un exercit d’abelles.
T’he trobat
al congost dels malucs,
com una lluna plena,
com una serpentina
que s’entesta a escriure’t.

El corfoll del destí,
la migdiada sense tu.
Eixugue el rober
on romanen les boques,
les ascles de tu.
Com una recialla,
com l’estreta nit
on no cabem.
Albire els murs del cabell,
cada genollera
on no cal vacil·lar.

Qui és ell?

El furiós encoratjat,
la bala acaronada;
l’obituari.
Ell era el fred,
la tempesta seca;
cada rocam,
cada vidrim,
que habitava el cos.

Com un èxode,
com les panderoles
que hi romanen
hem vist la vida.

Jo no puc tornar a tu
més enllà de tu;
quirat de fum,
arbreda.

Com la baba
de les boques,
com el tarquim
dels amants;

com una escudella,
treta cap endins.

Carles Alós

dimarts, 11 de juny del 2013

Clivella



Jo no volia que em veres
en l’exigua moradura de les trenes,
en la carta de rebuig acaronada,
en la taca de paraules d’amiant.

Com una retallada de formigues,
com un bagul sotmés a la follia,
com una cataracta d’aigua negra,
com una balconada de sivelles.

No tinc més borumballa que un canut
que xuma la paraula que llenega,
orella que es sulfata amb un ensurt.

Com un corcó de corpes incorruptes,
com una revolada de sagí,
et prenc la cordadura, fonament,
vitrall que prenc de tu com un xarop,
com un congost que crida en l’arribada,
com un redós sua i congoixat.
Et dic que tornes prompte, arravatada,
com un fenoll que tape les clivelles,
com una ferradura de tungsté.

Carles Alós

dimarts, 4 de juny del 2013

Vint-i-cinc endecasíl·labs



Com una mordedura d’aigua blava,
com un canell florit d’una ventura,
com un vent udolant en la planura,
com un garvell de tu que m’afaiçona.
Com un torrent ufà, una tronada,
com un bec que t’implora mig convuls,
com un sacsó de brossa arremullada,
com una al·legoria de clepsidres.
Com una mort de tu que no perdona,
com una barba plena de revoltes,
com un vitrall hermós i enfuriosit.
Et fuig en la corranda de la vida,
cabota que t’esguarda en la fugida,
incendi que em recrema i m’atordeix.
Com una boca plena de mentides,
com un retorn a tu que m’acarona,
com una fortalesa de cristall.
Et tinc en la mirada juganera.
No tinc altra paraula per a dir-te,
com un corfoll de tu enyoradís,
com una claveguera tumefacta,
com un glaó que puge i no em perdona,
com un mirall extens en la foscúria,
et parle de les volves de tendrura,
com una gassa ferma, un tapís.


Carles Alós

dissabte, 1 de juny del 2013

Obituari



Vaig quedar amb una muller,
era bella con la neu de les paraules,
com un núvol de mirades de forment.

Vine amb mi, obstinada,
i et diré com es cau en la madeixa,
en la nuca que sempre pretengueres.

Dis-me: on has deixat el soroll del bes,
el camí on vàrem cloure la melangia.

No vaig trobar resposta
i no em va saber mentir.

Carles Alós

Cor



No queda temps, per recompondre,
aquest sedàs, corfoll del cos.
Com un guerrer, serpentinatta,
enyoradís, et busque a tu.
Com un infant, epitalami,
que es deixondeix, al teu recer,
gustosa mà, auca de vent,
record de tu, que em desmadeixa.
Com un perol, salnitre clos,
grogor del vel, que et vull llevar,
llampec ufà, tarquim suau,
equinoccial, tangent de tu.
Disbaratat, encorajat,
com un vaixell, que et reconeix
al mar llunyà, de la batalla,
darrer oblid, postrema pau
que et clama a tu en un bordell,
que s’ensopeix, a la venjança,
d’un vell lladruc, camí de nit.

Carles Alós