La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 30 d’abril del 2013

Anhel




No era tanta la corruixa d’oblidar-te,
d’ablanir el teu bell tors de pura mel.
Com un record reblert de gàbies d’amiant,
com una espina, reblanida, paorosa.
Es sap la sed, que no té nom, que no pentina
com un caduf de roses negres dissortades,
com un infant que beu verí de la conxorxa.

Sol ser record aquell bell nom que no s’atrapa,
com un redós, quefer inquiet, concupiscència,
com una serp que cova brins de cel obert,
com un solaç i entretingut futur anhel,
com un fal·laç objecte va, un trist tafur.

La sort que balla i encabalga la dretura,
futura via desairosa i primmirada,
corfoll de tu, aixella lleu i neu de maig.
No tinc ni cor ni un fred alé, ni cobejança,
ni un ullal d’on brollen caps de por guarida,
senilla lleu, trèmol record, urpa que canta,
es sap açò que t’oferisc en una dansa,
molada ardent, cova de riu, futura andança,
melic que riu, cos odorant, passa bagassa,
fruita d’orient, galta vermell, et ben dispose;
com un sedàs record de mi que es desdibuixa,
calfred subtil, bota de vi, amistançada,
cadell de tu estiu ardent color de vent.

La por somriu a cor què vols d’un gat medrat,
cambra del cos que balla sol, futur llunyà,
com un clatell farcit de tu, esporuguit,
com un vitrall escup de sal, amistat lleu.
Es sap la por, la pau de tu, aquell record,
el Sol que diu t’estime a tu despitralada,
com un esguit de cel nodrit i llefiscós,
com un bocí del teu bell cos, aigua glaçada;
com un dofí, desig de sang, arma daurada. 


Carles Alós

dissabte, 27 d’abril del 2013

Sol






No manca res
per retre el dol,
com un conjur
malalt d’amor.
Serà senzill
sargir la pau,
bufar al cor
un trist enuig.
Conhort de fel
atzur de plany.
Mirar als ulls
el cel de neu,
colgar el peu
collir el Sol,
betlem de fe
metall de nou.
Sabó de mel
dofí de tu.
Talment com fou
seré sincer
al més dolç fil
balanç final
al tret complert
al riu de foc
al mar de bes
al coll difunt
instant partit
codony eixut
solaç de fam
et llepe el dit
com un didal
colom rebut
parpell molsut
paper de sang
vitrall volat
salut d’amor
corfoll begut
redós colat
veler perdut,
com un instant
que creu en tu.

Carles Alós

dijous, 18 d’abril del 2013

Memòria


Dionís

A la memòria de Vicente Aleixandre,
i a la manera de Pasión de la tierra.


Em feres memòria de tot allò que havia oblidat. El teu dit a la boca, l’autumne líquid, les flors de la  geniva. Ara, només ara, ho recorde amb nitidesa imparcial . Hi ha ombres que enraonen el nom, vespres porpra. Els desdejunis, els ulls covats d’estima; un cavall sens ales, una gavella de tristicía. Aviat llevaré l’edredó. Com aquella canterella, com el somrís de les boques més altes. He pastat la farina, clos el joc de daus. Alea iacta est. ELS TEUS ULLS ALS DITS. La pluja primera. No tinc remei més enllà de la teua sina, de la vacil·lació del teu cos odorant. Un soc que no ajusta, verbs de conducta, modes. Bizanci era un ullal, un bordó de la nostra estima. T’acarone els ulls, et bese la nuca. Prompte plouran arbres a l’altura del front. El forment creix a les nostres llengÜes. Una successió de besos, arracades verdes, hores que llisquen la pell. Una platja, un prat de fraules. Raja plany de la teua natja.

El sol està ponent-se a l'aixella geminada. No digues no. Llavòs et trobaré. La cotna del desig. Un mur de vent, un fraire de ginesta. Et descorde el cor, he nascut al redós de la teua veu, a la Font de la teua galta blava. Hi ha taures embriacs de poms, goles de mel. Tal vegada el futur siga una piga no talada, un encanteri de búfals. Un tros de bes, la bellesa dels teus malucs, un coixí d’espígol. Les serps xiuxiuegen tonades. Un empelt de sort, un cos d’aür. No hi ha distància entre els  mugrons, creixen rames a la teua engonal,


Un socó, un corcó, un botó,


Carles Alós

diumenge, 14 d’abril del 2013

[ SPIRAL JETTY ]



Robert Smithson

Dormido.

Escasamente ebrio

de caricias,

sirena

entre las sábanas,

exacto

como el filo de un cuchillo,

descansa en el crepúsculo

del cuarto,

como una media luna en un estanque,

ángel

en un pijama,

rompiendo,

                                dulcemente,

su figura de arena

en la escarcha encendida

del costado.


Ana Gorría. Araña (2005)




dissabte, 6 d’abril del 2013

Presa de la ciutat de Mallorca



E, quan venc a l'alba, fo emprès que oïssem les misses e que reebéssem lo cors de Jesucrist. E, oïdes les misses e reebut lo cors de Jesucrist, dixem que s'armassen tots, cascú de les armes que devia portar. E eixim tots denant la vila, en aquella plaça que era entre nós e ells. E açò era en tal hora que ja s'anava esclarent lo dia. E nós acostam-nos als hòmens de peu qui estaven denant los cavallers, e dixem-los:

- Via, barons, pensats d'anar en nom de nostre Senyor Déus!
E anc per aqesta paraula nengú no es moc, e si l'oïren tots, així los cavallers com los altres. E, quan nós vim que ells no es movien, venc-nos gran pensament, car ells no complien lo nostre manament. E tornam-nos a la Mare de Déu e dixem.

- Eh, Mare de Déu Senyor, nós venguem aquí per ço que el sacrifici de vostre fill hi fos celebrat; pregats-lo que aquesta honta no prengam jo ni aquells qui serven a mi per nom de vós e de vostre car Fill.
E altra vou escridam-los:

-Via, barons, en nom de Déu! Que el dubtats?
E dixem-ho tres vegades. E ab aitant mogueren-se los nostres a pas. E, quan venc que tots se mogren, los cavallers e els servents, e s'anaren acostant al vall on era lo pas, tota la host a una vou començà de cridar:

- Sancta Maria, sancta Maria!
E aquest mot no els eixia de la boca, que, quan l'havien dit, sempre s'hi tornaven; e així, com més lo deïen, més pujava la vou. E açò dixeren bé trenta vegades o pus. E quan los cavalls armats començaren d'entrar, cessà la vou. E, quan fo feit lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja bé llaïns cinc- cents hòmens de peu. E el rei de Mallorques ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts al pas; e estrenyeren en guisa los de peu que hi eren entrats, que, si no entrassen los cavalls armats, tots eren morts. E, segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estòriers trobam que en altres batalles l'han vist de cristians e de sarraïns moltes vegades.   


Llibre dels feits del rei En Jaume.