La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 29 de març del 2013

Sentit




A una dona que llegia Anaïs Nin.
A una dona que li va veure la cara a la mort.
A una dona que em corglaça

Com és que hi romans,
a la vora dels malalts,
de la trista hora esquerpa;
dels jònecs ombrívols.
He escrit un vers,
un bes fet paraula,
per recordar la teua veu.
Un cavall de sang,
un tros de melsa.
Recorde el teu suport
en la flama macilenta.
No deus tenir descrèdit,
sofrença desclassada.
Com un taure indefens,
puntada infausta,
devessall infame.
Cop a cop,
la boca amerada d’espant.
Córrer no és esglai,
moment d’inanició.
Cos que beu espurnes,
suaus celles bullents.
Glòria a tu, esvelta,
dama de codony,
mel que raja fossa.
Com un dit redimit,
com un coral de tu,
flaire que idolatra
la mar que s’absenta.
Deu ser un indult,
cor a cor teixit.
Vel que surca el temps,
neu que dec gronxar.
Endins de la mirada,
on creix la veu desperta
romp un ser intens,
corranda desglaçada,
tafur de convivència.
No tinc un cel lluent
un afalac d’home
un bot de riure pobre.
No tinc ni béns ni dents
ni un rogle on observar-te
i cloure uns ulls medrats.
Seré com un enyor,
paraula desgastada,
bocí de pa que et sent.
Com un redós diürn,
partença apaivagada,
nadó que s’estremeix
al veure’t vindicar
cors que no es rendeixen,
bales fetes bes

solls de tendra amor. 

Carles Alós. 2013

dimecres, 27 de març del 2013

Desig

que es desfacin carícies sobre el teu mentó
com explosions.
Com escriure’t que les paraules
m’escalen muntanyes per trobar-te

Joanaina Font
Els taulells arrenglerats.
La corba del desig.
No sé perquè t’estime,
perquè esguarde la nit
i no sé com trobar-te.
He decidit parlar,
he decidit cercar-te,
més enllà de la follia.
Recorde cada paraula,
cada pam de desig.
Com escombres la pena
en la flairosa acollida.
Aquell turment martellejant,
la carícia feta vers.
Sóc un paper de marbre,
una insòlita solsida.
On ets,
més enllà d’aquest atzur,
d’aquesta paraula trèmola,
latitud indefinida?
Solia ser així,
ser esquívol l’indult,
la freda confluència,
els ulls dels fantasmes.
Ets rent que fermenta,
queviure necessari.
Com aquella tarda freda,
com el dit a la llengua.
Tens un sol remot,
una pàtria antiga,
paradís que llisca,
esclat esplèndid.
No haig de veure
com suma el vítol,
el terra fred,
la passió frondosa.
T’he vist als ulls glaçats,
al nas romput,
a la séptima trompeta.
Enllà de la vida ets tu,
fortívola, abraçada a mi.
Com un setge de neu,
plugim d’estima,
mel insigne.
Es fon la gel,
al teu redós,
solatge invicte,
pell gràcil;
com un capell
que em pose ceg,
com un sustent,

com la memòria.





Carles Alós. 2013