La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 28 de gener de 2013

La porta entornada



La porta entornada, parla més suau, si et plau.
Les papallones innocents, la llar encesa.
Hostatges d’una mentida, els taüts arrenglerats.
La cremallera despassada, les teues natges.
Aquelles revistes polsoses, el misteri, l’embriaguesa.
Les teues cuixes eren allò, l’olor a sexe, el petroli.
Una mirada és un espill on reflectir-se,
el temor, l’autoodi.

Els cossos vibrants, la música silenciosa, les petjades.
Vivaldi i les estacions, l’inici de l’estiu,
aquella obra magna.

Els llibres no ho ensenyen tot.

La vida als teus dits, la remor.

L’equinocci. 

Carles.A 2011

diumenge, 27 de gener de 2013

Gàbia



Torna a créixer
l’autumne
al bell mig de la teua pell.
Com cada paper gastat,
com cada al·legoria.
El pes del teu miratge
la teua veu goluda.
Front el desert de les barques,
front la fondària suspesa,
Ets tu, com un somrís,
com un preu verinós.
No cal que gemegues,
no cal dir cap cosa,
com un breu ensurt,
com una veu díscola.
Tot jo s’estremeix
front el teu lleu encís.
La veu feta miquetes,
les preguntes que suren.
Com és que rius
a la distància ferma,
al mos d’un llop covard.
On ets a la ciutat
de fredes nits de llum.
Com un fòssil de vent,
com udol lleuger.
Repeteixes cada nom
que sura vaporós.
Com ets a l’esclat,
a la pausa ferida,
al salt de mel.
Ho sé tot,
com una petita nafra,
com un feble encanteri.

Tot fou un retorn
al llac del desencís,
a la corda flonja
a les ascles dúctils.

Ja no queda temps
per desfer la paüra
que abraça el nostre cos.
Com un fil cosit,
com un cossiol trencat.

Carles.A 2013

dissabte, 26 de gener de 2013

Record



Sempre ho vaig saber tot
una història curta
que no vaig poder abastar.
On ets quan cloc els ulls
i no toque la fondària.
Era allò l’afany
per tindre’t junt a mi.
Els camals arremullats,
les hores que lleneguen.
El teu bust fred,
la presumpció captiva.
On ets a aquest èxode,
terra mullada,
paradís efímer.
Com vols que et recorde
als trams assenyalats,
talaia de botiges,
vent paorós
que s’esmuny al palmell.
Com no recordar-te
a la drecera freda,
a l’inhòspit comiat.
No tinc res més
a la font del naufragi;
un deute heretat,
una nostàlgia.
Allí ets tu,
fermentada,
plena de cors.
Ja ho sabia
alhora que ho tenia.
La teua mà em crida
per obrir l’afany.
Com érem tots dos
sobre el dur asfalt.
La veu tersa,
els magnolis.
Tant s’hi val
si véns dejorn
a veure’m mut.
Tinc raons de sobra,
tinc foc als ulls.
Com un cranc sorprès,
com un cossiol de tu.

Carles.A 2013

dimarts, 22 de gener de 2013

Ganes de tu




No volia ser poema
ni tant sols una tonada.
Com un marge de riures
com una llantia encesa
impregnes el meu cos.
Sols una enrònia,
un esbufec de temps
que trenca cada bes.
Com un escorpí nuu
com un poal de guanys
esguarde el teu recer
la teua boca plena.
Com un ensurt primari,
com una serp que fibla
reseguesc el teu esguard
la rosa que ja brilla.
No sabia encabir
les rodes del desdeny
la més forta caiguda
la més dolça tornada.
No vaig tindre sort,
no em vaig poder sostindre.
Vaig caure en el desori,
al més baix esglaó.
No puc tenir raó
si et mire i no somric
si et toque i t’acarone.
El coll em sembla curt
la nit em sembla mel
si et bese cada plec
si sóc tan alt com tu.
Com un eix udolant
com un vagó que es mou
com un cel odorant
com una terra fonda.
Com un simple pretext
com un cor escomés
com la mar que ja lluu.
Com una salvació,
com una partitura
com un domàs flairós
com un escorpí fos.

Carles.A 2013