La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 31 de desembre de 2012

A ma tia Consuelo


Com pelaves els ous.
Les inferències del destí?
Era allò dacsa,
allò que sobresortia?
S’ha acabat el temps,
els perols dormen.

Ja no queda ningú
A qui fer successor.
Les ungles tenyides de vent.

Les sanefes d’aquell convit.
Com era la terra roja
que guardaves a l’espatlla?
Quin era el seu gust?
No cal que falques
les respostes,
Hem acudit a socórrer-te.

No queden polls a eixa baula,
hem agranat la vida.
Saps qui sóc,
d’on brolla la prudència?

Les teus mans al terra,
els cabirons que xiuxiuegen.
On és la porta nova
que ja no és tancada?
On són les engrunes,
les figues més altes?

Darrere ets tu
obrint cada cofre.
No aixeques la veu
al cove més alt.

La mar es plany
de la teua absència.

No queda ningú
al record corbat.
Hi ha molles toves,
bocins eixuts.

No digues que no hi som
a la plaça de les monges.
Com un taulell obert,
com un darrer comiat.

Carles.A  2012

Lletra de creença



Ja no crec en el mots.
Només crec en els ulls.

No escolteu la veu fonda
en la mirada?

Ramon Guillem. Celebració de la mirada (2005)

diumenge, 30 de desembre de 2012

La bassa



Una olor de pa de granotes, àzima,
la lletania lenta d'aquell cos
bellugant-se amb gràcia disn de l'aigua:
la pell llistada en gotes de robí,
els braços sinuosos, els cabells
trenants de rínxols d'atzabeja,
la figura alada dins la bassa,
l'esvelta silueta, com una espiga
il·luminada, la boca pueril
que segella,
                                   que rubrica,
                                                                   indolent,

el record d'un bes d'estiu,

volàtil.

Juli Capilla. Raspall (2009)

dissabte, 29 de desembre de 2012

LA IMPENETRABLE SOLEDAT DE LES TORTUGUES



A Eva Pellicer,
per la companyia inestimable

T'he buscat en l'aroma de la dacsa,
de la dacsa calenta atordint més
la vesprada amb carrers roents de dacsa.
En la vesprada que s'enfila al llarg
del teu nom, del teu nom elemental
com la dacsa a l'estiu, com els carrers
on es marceix la llum mentre jo busque
buscar-te i sols intuesc que existeixes
més enllà de l'hermètica fondària

del silenci. Silenci impenetrable
com tortugues que esperen la victòria
com la llum, de la llum elemental
com l'oblit o la por que en tu conjure,
que he conjurat després de confinades
letargies: ja saps, com les tortugues.

I quan de nou et trobe - llum d'estiu
al ple, roent l'aroma de la dacsa -
et crec miratge enllà del groc no-res.

I com jaç de claror a les tortugues,
en el teu nom recupera la mar. 

Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena (2002)

divendres, 28 de desembre de 2012

Els taulells de la cuina...



Els taulells de la cuina,
les plantes del pati que donen a la cuina,
les cites a l'hospital escrites al calendari de la cuina,
les bosses verdes del mercat
damunt el banc de la cuina.
Aquella forma tan fràgil
d'omplir els canelons i enrotllar-los.
De cegar-me les ulleres quan obries el forn calent.
De cremar-me.
Perquè recordar aquestes coses crema.
Com em cremarà tot el dia que compte
quants som avui per dinar i em sobre una cadira.
Llavors se'm quedarà l'herència clavada,
com un ganivet,
damunt la taula parada de la cuina.

Àngels Gregori.  

Àngels Gregori i Teresa Pascual. Herències. (2011)

dimecres, 26 de desembre de 2012

A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre...




A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre,
criatures bellísimes que et fan més vulnerable.
Sempre el mateix trajecte, els baixadors idèntics,
les mateixes parades; l'home del gec, pèl-roig,
que agafa el mateix tren de dilluns a divendres
a la mateixa hora, amb bitllet de tornada;
la jove de cabells anys vint castanys de sempre
que encreua les cames esveltes enfundades
amb uns mitjons suaus de llana o de cotó;
la gent treballadora que torna al poble exhausta
amb una melangia i una ràbia impropies
que s'arrapen als llavis, cruels, arrapadisses;
els xiquets que s'engronsen als seients abatibles,
les velletes i els vells que vénen tips de bosses,
farts de la petulància de la gent urbanita;
el revisor, els guardes, el mateix maquinista...
Pròxima parada ... Correspondència amb les línies
C2, C3, C4... Final de trajecte.
La mateixa cançó, cantilena ensopida,
que transmet una veu llunyanament humana,
una veu femenina que no invita a cap joc
de seducció, sinó a anar-se'n per sempre,
a baixar del comboi vermell de rodalia
en què gairebé tots parlem en un idioma
de poble i casolà, patois i peremtori.
Sempre el mateix trajecte, els baixadors idèntics,
les mateixes parades, l'home del gec, pèl - roig...

A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre. 

Juli Capilla. L'instant fugaç (2008)

dilluns, 24 de desembre de 2012

" Os amores segredos "




III

No trobaràs enlloc
cap pàtria lliure
per viure el nostre Amor.
Els déus no saben
com desmuntar el destí.
La vida passa
i el buit que ens corca, creix.
Tot és desfici,
paraula en soledat.

T'estim sense esperança,
ni dubtes ni perdó.
Secreta amiga,
la meva Musa ets tu.
Tanta tendresa
m'acabarà matant.
Sóc el que calla
i es crema de desig.
Cerc entre ullastres
les illes del teu cos.

Fa fred, plovisca...

No hi ha futur, Neera.

Pons Ponç. Pessoanes. (2003)

diumenge, 23 de desembre de 2012

Mascarada


Escriure per no matar
Emil Cioran 

No era un fosc presagi,
ni tan sols una sabata.
Començares mal,
escopint cada vers,
negant l’evidència.

Jo a tu et conec,
bola que perjura.
Si tot fos tan difícil,
cada nafra apuntalada,
a qui ens adreçaríem?
Ho he oït tot,
cada vena empeltada,
la teua trista ombra.
Tu no ets ningú,
feble mascarada,
taulell ja badat.

Per on corre l’estima,
allò que tu no tens?
És l’hora escaient
d’abraçar la distància.
Ja no queda res
per socórrer l’absència.
No tragues saliva,
que no t’entre por.
Com era aquell somrís
de les hores de cobalt?
Una brancada ferma,
un colp definitori.

Tu no saps que viu
als afores del temor.
Una subtil enveja,
un conhort covard.
Has fet la maleta
a l’ofrena primmirada?

No queda temps
a la vora del perdó.
Bola que redola,
plany de bunguenvíl·lees.
Tot era açò,
l’escrit innecessari,
la bala que rellisca.
Prent-ho seriosament
i cabdella la llana,
com un certer comiat
tal volta innecessari.

Carles.A. 2012

Una bogeria divina




Una bogeria divina, tot esperant la pluja, s'esdevé al meu pis.
Amunt i avall, entre somnis delirants i mots sense espera,
camine sola i atavellada com els llençols de cotó
temptant el tacte anònim d'aquesta tarda.
Com un mestre de cases
dissenyava adés el teu cos magnètic, pou de sal l'intuïa.
M'agradava tanta fermesa i, sense cuirassa, t'he pres.
Sóc el genet soliu dels teus marges sobrevivents,
nàufrag d'una mar de paraules, m'hi arrecere sense mires
i colgue els peus en la teua silent benvinguda.

Begonya Mezquita. Signes de terra (2000) 

dissabte, 22 de desembre de 2012

Avui, mentre omplia el rentaplats...




Avui, mentre omplia el rentaplats,
sense saber ni com, m'he fet sang
amb una petita forqueta de postres
que semblana inofensiva.
Després, m'he assegut davant la tele abandonada
per llegir Armando Freitas Filho, un poeta
que encara deu preguntar-se com és que algú
l'ha traduït a una llengua que.
Anava per allò de parar d'escriure pot ser morir
quan m'he tallat amb el full, que semblava inofensiu.
Cert que a aquells que cremen llibres mai els haurà passat això,
encara que, ben mirat, són tan morts per dins
que mai no sabran quin gust guarda la pròpia sang
que m'he hagut de xuclar perquè, en agafar el cotó en pèl,
m'he clavat les estisores.
Finalment, has vingut a veure què passava.

Mossega'm fins a l'ànsia
totes les ferides de la terra.

Josep Lluís Roig. Peixos d'un mar sec (2009) 
 

divendres, 21 de desembre de 2012

En aquesta ciutat...




En aquesta ciutat resignada que observa el carrer,
indiferent mentre la vida flueix, com una sentència.
On arrangiarsi és una filosofia, on sembla que tot és possible
però atent, també això és una trampa i has d'aprendre a callar
encara que et pregunten.
En aquesta ciutat on fins i tot els ferros del paraigües són una
                                                                                           amenaça
passeges, envoltat de veus i d'espentes, la teua soledat.
Percaces el record que encara et fuig i t'ha de portar el poema.
En aquesta ciutat on la gent s'atura enmig de la gent,
on als primers dies sempre arriben les mateixes nit baldades.
En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d'alguna desgràcia.
En aquesta ciutat on les rates vigilen les despulles de la teua
                                                                                         presència,
on els silencis no et retornaran els anys que vas passar en captivitat.
Arribarà el dia però, que l'enyoraràs, aquesta ciutat que t'ha ensenyat
que véns d'ahir, i d'abans d'ahir, i de l'altre encara.

Iban L. Llop. Llibre de Nàpols. (2002)

dijous, 20 de desembre de 2012

Invitació




Descarregar tota la ràbia del sexe,
el crit pregon de les arrels i de l'essència,
la veu antiga del sol i de la lluna.
A batzegades, aferrant l'ànima
en un ball incandescent de blancs,
rodolem per l'espai sedós de l'ànsia.
No hi ha límits que ens aferren,
els sentits adormen la frontera.
et demane i somrius condescendent.


Silvestre Vilaplana i Barnés. Partitures perdudes. (2006)

dimecres, 19 de desembre de 2012

Al Carme


Massa dolç per mi i massa tendre.
Panteixaven com gossos a la nit,
riallera la boca, corba la línia
del cantó veí i la claveguera,
relles obertes com si hagueren penjat
arracades als albellons tarquimosos.
Transpuant solituds mastegades
hem estirat els braços,
aixelles de menta pels meus narius refredats,
les cames flexionades gestant imatges
a les rajoles: ací i allà petjades
de soldats de plom s'animaven,
veíem el tragí dels ossos, la dansa
negra una nit de gener gelada,
les veus avenques, subterrànies boires
remugaven amb punya.
Tot massa dolç per mi i massa tendre.
Esmolàvem la gola pel transcantó de l'aire,
que no ens veja la mare, que no ens veja la mare!
No vull perllongar l'udol aquesta nit d'oratge.
Vine't a l'estació, demà dinarem a L'Esma,
deixa'm ara, ves-hi, deixa'm.
No tindrem remei, m'esguardava amb uns ulls oliosos,
amb una boca caqui, amb fibres terroses
al coll i a les galtes.
No pares esment, ves-hi, fuig, aire.
Si venies demà, quan s'esbullarà la tempesta.
La marramua dels gats bressolava el fem
dels atzucats solemnes.
Tot massa dolç i massa tendre  

Maria Fullana. I Escadussers

dimarts, 18 de desembre de 2012

Cors solitaris



Arrecerar-me voldria
en un bes sense distància
sota el nítid vel d'aurora.

Arrecerar-me
al caliu d'uns llavis nàufrags,
perduts entre albades i sospirs.

Arrecerar-me,
recórrer pam a pam
la dansa selvàtica del teu cor
en un davallar de llàgrimes
i retrobar els cors solitaris,
l'espiral del nostre jo,
l'equilibri harmònic,
la veu del silenci...
l'abís absolut.

Joana Navarro. Besllum (2011)

diumenge, 16 de desembre de 2012

Ditada


Judith decapitant Holofermes. Artemisia Gentileschi (1593- 1656) 



T’esperava després de classe. Les claus del pit a la teua mà, la new all havia pujat de preu. Amassava els  records, les instantànies fugisseres, la frugalitat. Havíem caigut en desús.

T’ensabonava el cos, descloïa les cortines (d’això se’n diu una dona) a ullclucs et besava els muscles. Una hora gronxant-me als teus llavis.

Ha passat el temps, hem desfermat la madeixa (els gossos corren) el teu melic abatut. Dàcia, Judith decapitant  Holofernes; la claueta penjada al pit. La teua boca, la gana.

No hi havia res més entre nosaltres. Només un sol fonent-se, només un cabdal balder.

Com pots comprendre, fou una fortuna; sensu estricto, un verger de vent. No premes encara la llum,

I no despertes.


Carles.A 2012

dissabte, 15 de desembre de 2012

Origen


He perdut tota por a tocar-te la boca. A dibuixar-te paraules d’estima. Pense les hores obertes, la precaució indemne.

Recorde Dámaso Alonso, catedràtic de la Universitat de València, les seues passejades pel camp de Vallejo. L’herba que creixia. Llevant 4 - Barcelona 5, any 1963. Cayetano Ré llevant-se la samarreta. Un Torrefiel esquífid. Caminaves amb el cap cot; les alenades profuses, els vianants somorts. El Abencerraje, les soldadeires. Dámaso, he estimat molt aquest cos, aquest cabell que flairava a besos. Els gots plens d’aigua rovellada, la porta barroca de la catedral, Konrad Rudolf.

Dámaso, jo no volia ser poeta, només paraula, una tendra novena. Recorde aquell cos amarat de mi, enramat de mi; els cànters d’estima, les besades del Sol.

He vist el que hi havia al darrere.

Un capaltard de forment, una frontissa arrelada.

Carles.A. 2012

divendres, 14 de desembre de 2012

Objecció d'enyor


Porpra ja no m’estima. Hem creuat els mots escudellats, hem dit tot el que havíem de dir. Les dents a taula; els ensurts, el julivert. Aquella ditada que vares fer. El sucre, els tovallons, els quefers.

Pense la teua mà, la teua gola abrupta. Hem reparat els cossos, hem engegat els aparells. La suor queia pels teus llavis, amarant el teu cos.

No hi ha dubte, res més a dir. Tan sols obeírem el destí; aquella vella pedra, aquell somni rememorat. Hem extraviat les guspires de vent.

No deixes caure els batecs i arrauleix-te a un bon socó.

Fins sempre boca de sorra, fins sempre ventre de neu.

Carles.A 2012

dimecres, 12 de desembre de 2012

A ma tia Consuelo



A ma tia Consuelo

Encara no hem dit tots els mots.

La lluna és un soll de la teua boca.
Pense les teues paraules,
el bullit abans de condimentar.
No estàvem tots amb la llum als ulls,
mancava la teua gatzavara,
la teua tendra paraula.
Era aquell vell conte,
el de la pietat de les piles.
Era una dansa closa,
una serp llegendària.
On has dit que era
aquell dinar acordat?
No era això el que volia.
La teula plena de besos.
On és el teu carrer,
el de la llarga lletania,
el dels nens esquífids.
No és hora de fer més preguntes,
està quasi nevant a les relíquies.
El teu colze era mel del temps,
subversió a l’ora pro nobis.
No tinc gana ja de res,
només de tancar la cadena,
de dir les preguntes.
Per allí queda la mar,
aquella vella contarella,
aquella frontissa del temps.
Som com cavalls de brossa
que ja no tenen corruixes.
No podem fer res,
res més que ser amb tu,
amb la teua veu de vellut.
No cal que et mogues
dels llits de la clemència,
no cal que crides,
no cal llavar la roba.

Nosaltres tindrem cura
de les celles que llampeguen.
Com una host de vi,
com un record que es mulla.


Carles.A. 2012