La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 27 de novembre de 2012

Autobiografía



Como el náufrago metódico que contase
las olas que le bastan para morir;
y las contase, y las volviese a contar, para evitar errores,
hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño y le cubre la frente,
así he vivido yo
con una vaga prudencia de caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

Luís Rosales (1910 -1992)


diumenge, 25 de novembre de 2012

Semar l'absència


No ens ho preníem seriosament. Com un esbarjo inadequat. El sucre sanava les ferides. Les dalles blaves, la ferum del combat. Qui m’ho anava a dir! No fui jo qui feu les preguntes. L’escala aigualida, el tombant del mil·lenni.

Els teus germans romanen amb nosaltres; els cacauars et ploren. Hem dit no, vellutat els pàmpols. La saliva que vesares, els noms desbaratats. La post és a l’aguait. Hem besat la premura, sacsat les copes.

No som gent aliena, homes-bec. Recordar ens fa immunes contra la dissort.

Al capdavall ho he trobat, a un simple botó,

a un apunt mullat. 


Carles.A 2012.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Conxorxa


Els esbarzers badallaven al capaltard. L’alenada postrema, el darrer combregar. Una cicatriu a la boca, el bec repelonat. Ofici de difunts, la voravia eixuta; els llambrígols.

Ja no resta ningú a aquella vella estança. Els dejunis ordinaris, les rauxes. La raó comença per clore els ulls, per deixar penjats els còps. L’anella rovellada, els coits ombrívols, les corpes, cada corpa. Els cordills desfilagarçats, els talons cremats, el porró de mel.

I res més. Te n’anares.

Carles.A 2012

divendres, 23 de novembre de 2012

Reencontre



Tot era silenci a aquella estança flairosa. Les burilles arrenglerades, els aixovars semats. Una lenta afèresi, el contuberni dels filferros.

Havíem creuat la polaïna, cremat cada instantània. Els peatons embriacs, els semàfors crus. Una píndola de melangia, un gest d’austeritat, un exabrupte ombrívol.

Els finestrons a l’aguait, les peüngles, la fulla de la navalla. Els cobertors plegats, l’autumne del teu cos. La matinada meulava de lluny, la gatzavara dels taulells. Les jàsseres, els cabirons, les teues parpelles. Carrer d’Alzira amunt, les portelles, els records de marbre.

Vull ser amb tu, reduir la frontera, tornar amb el cor. 

La Garrofera llunyana, els penells, els quatre cantons.

L’absència.

Carles.A 2012


dissabte, 17 de novembre de 2012

Recordar ( tornar amb el cor)





A la mà de la certesa

Hem arribat plegats,
hem saludat els difunts.

No hi ha voravia.

L’escomesa infausta,
els nadons magres.

Ahí era jo,
acabat de brotar,
amb l’alta tendrura.
L’oli està aigualint-se
a unes mans desvallestades.
No feia gaire fred,
a les faldes de la mort.
No cregues, vianda,
exquisid rotllet,
nou no pelada.
Com era aquell conte,
aquella benaurança?
Els gots estan mullats,
hem repés la cerca.

A dintre teu,
molt a dintre teu,
he trobat un encenall.
No sé on ets,
no sé res.

Queda lluny,
tal vegada massa,
les paraules de rent,
la manyaga pòstuma.
No sé si ho ha entés
com ho vaig entendre.
Paga la pena intentar-ho,
tornar amb el cor,
cordar cada saó.

No ens hem vist
a la teulada xopa.
El codonyat és amable
com la lleixa que enraona.

Els ous estan ballant
a uns dits de fusta groga.
Com les aloses que tornaven
a les boques ben obertes.

He pescat la raó,
dit que he pres la ventura.
Vosté roman allí,
com una petita borla,
com un dolç bec.

És ací, molt a prop,
cosint-nos les ferides,
donant-los la paraula.

No cal que es moga
de la seua ubicació.
No ho ordene tot,

sols una certesa,
una fe de mirades.

divendres, 16 de novembre de 2012

Bella com un imperatiu.




i les rodes de la fortuna 
de la seva sina i el misteri 
de la rosa vermella 
dels seus colze

Joan Salvat- Papasseit 

Bella com un imperatiu
                                          He dit.

La teua boca prem la mà
per escolar la desaveniència.


Un tros de fang, sí;
com una esquela impoluta,
com una sageta tibada.

El temps es vessa al teu sexe,

la teua engonal daurada.


Carles.A. 2012