La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 30 d’octubre de 2012

La casualitat mai és atzarosa



La casualitat mai és atzarosa. He aprés a munyir les boques, a recolzar-me al bell mig de la teua mà. Tu no ets eixa, hi ha ciris que aposten per mi. Un quall qualsevol, una cassola arrodonida. He recordat els noms ignífugs, les contrades de quitrà. No saps que hi ha al darrere d’aquell jorn. Dejorn obrírem la paleta perquè els peus esdevinguen mullats. Serà un àpat cerval, com la remor d’aquell que et va cercar.

Hi ha rius de besos, coves somrients. Les viandes són ofrenes pròximes, com tu i com jo. No deixes que rompa el conhort, una dalla acarona els meus dits. He dit que sí, he dit que no. Pregue per tu, com una creença incòlume, com un batec efervescent. Qui digué les paraules remotes? He aprés cada conte, gota a gota. No sóc la turba acribillada, l’eixam amenaçador. Tot era allò que viu, aquella tonada del començ. La proporció esdevé pedra, la sang em diu que t’estime.

No sadolles el cos, tinc la tasca d’esmolar-te, de treure de tu el millor tu. He comés l’acció imperfecta, el dur acte.


Carles.A 2012

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Fragments de Guadassuar XVII


Era l’ocasió perfecta per retrobar-me amb tu, per retrobar-me amb mi. Cames amunt vaig reconèixer la raó primigènia. Aquella simplicitat tan nostra, els rostres encesos. Colgàrem tot allò que ens importunava, l’extraradi era lluny, no tenia massa importància.

Els raves estaven a punt de collir, més que ben arrenglerats. El Sol lluïa amb totes les seues forces, la porta del terrat junta, el galliner vacil·lant. No era una hora escaient, no era una presunció d’innocència. Les botiges callaven el que havien oït. Els ponts a l’aguait, l’herba mullada. Les dones anaven al llavador, era el quefer quotidià, era l’ocupació diària. Res era suficient per sadollar-nos, les cames obertes, els sexes vibrants.

Espai, molt espai, t’acaronava el clatell. M’abraçares com si fos una soca de xopera. Tan evident, tan cert. La por mai ens deixondí, estimava cadascun dels teus defectes. Et besava la boca, et xuclava els dits. Bàrbars sense mesura, formes corpreses.

Les venes unflades, alletàvem el desig; mons paral·lels. La teua boca sedegosa, la simplicitat dels cossos. Com un virus que s’estén. Coit rere coit, una tendra conspiració, gairebé un eufemisme.


Carles.A 2012

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Carta mullada



No sóc ningú per dir-te qui ets. No sóc ningú per omplir els badalls. La dissort era aquell illot remot, aquella futilitat. He triat aquest moment per parlar-te, per agombolar-te als meus genolls. La superfície és plana, he restat immòbil. Recorde les paraules de la llàntia antiga, els miratges. Sempre ho vares percebre, com un corredor estret, com una acta de defunció. De vegades és necessari i forçós, Espriu tenia tota la raó.

No he arribat a dir-te tant com t’estime, no he arribat. No és temps de faveres, tal volta hi haja sements al meu coll. Els abeuradors ja no hi són, m’he esmolat les dents, gairebé semblen paper. No ho volies oir, no ho vares percebre. M’agrada rompre el bleix, besar-te els ulls.

La confiança és allò que no coneguem, una maleïda madeixa. Tu no ets eixa, una còrpora expectant, un espantall. Mire per l’espiell i no hi ets. Res em reconforta.


Carles. A 2012

divendres, 19 d’octubre de 2012

Als trenta anys de la pantanada de Tous




A les meues Riberes del Xúquer. 


Encara no hem omplit les botiges,
hi ha noms tatuats de fang.
La mar ens és a prop,
el Xúquer està plorant.
Un caduf de neules,
una vena reventada.
El silenci ho envaeix tot,
la ràdio demana el torn.
La sivella despassada,
les hores que lleneguen.
He oït el tumult
dels ponts
que abracen l’esperança.
Un rogle de palla,
un rierol de mort.
Encara no hem acabat
de cedir a l’angúnia.
Un tresor amagat,
la tristícia quallada.
Les mans que sumen pena,
els pètals aigualits.
El joncs saluden la nit
que besa cada cadàver.
La porta no s’obri,
la pluja és punyent.
No queden voravies,
una Ribera desfeta,
un esborrany del silenci.
Cos sobre cos,
camals que udolen.
Jo no ho viu,
no viu les estampes.

Un presagi enutjós,
una vida arremulla.


Carles.A 2012