La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 25 d’agost de 2012

Fragments de Guadassuar XIV



No conec Elias Canetti. Em llevava amb un ensurt, embolcallat d’idees. La tonada monocord del mòbil. Recorde Epiteli tendríssim de Carme Riera, i com no Els escacs d’amor. Sempre he estimat molt La falaguera i l’àguila negra, tot made in Les balears.

No queda cap lloc on guarir-se, les idees brollen, saltant. Una cabòria em rondinava el cap, quart dia de danses, l’estiu va acabant-se. He trobat el terrat molt canviat. Ahí jugaran els meus nens mentre la meua muller estén la roba. Assegut a una cadira veuré com es dessua, mentre et bese el ventre i cloc els ulls.

No tindrem telèfon, les teules ens ho contaran tot, espai, molt espai, com la cendra covada a les teues parpelles. Farem un niu de paraules al teu caliu. No ens mancarà res, veurem la saba dels rastells i pouarem records de ventures. He vist el reflexe del meu futur escalfant-se al teus pits. El teu peu sobre el terra, un paradís d’ungles, una endevinalla amorosida. Aquell vell mosaic florit, les pepides de la síndria. Assomada al balcó escridasses el veïnat, la sinada somrient, l’hemisferi porpra.

Què més donarà açò o allò mentre ens tinguem l’un a l’altre, mentre siguem nostres. L’horabaixa està buscant-te com busque jo el gesmil efímer de les teues cames. Hem omplert la raó, el teu braç llambrega. El vent em recorda a tu, el teu clatell lunar, la paraula no dita. Et fregue l’esquena, plante llavors al teu cabell.

Carles.A. 2012

dimarts, 21 d’agost de 2012

A ullclucs escórrec el teu paladar


A ullclucs escórrec el teu paladar,
aviat arribarà l’insomni,
pre’n cadira, no t’amoïnes.

Raons no explicades,
saies massa velles.
Els bevedors estan a curmull.
Et bese la parpella,
enraone amb el teu bleix.
Les monedes són disperses.
Un pastís d’il·lusió,
enramada la senda.

La butxaca per fora,
un cositó honorable.
Com dos galls de lluita,
com una galleda buida.

Fruïrem la delectança.
No pagàrem el convit.

Apaga ja la llum,
la nit és de vidre
i un fil la travessa.

Formes decoroses,
un nard a la vora.
El raspall de les dents
tot allò que visquérem.

Comença a cerndre,
has guarda’t l’abric,
Ajustat el desig,
col·locada la pitera.

On guardes el present,
aquell vell embalum?
Tot siga un miratge,
tot siga una dèria.

Capaltard volaran els coloms,
cercaré l’esperança.
Amb l’ajut del quefer quotidià,
a l’atzur del camí que comença.


Carles.A. 2012

diumenge, 19 d’agost de 2012

Fragments de Guadassuar XIII


Ningú al carrer, la carretera polsosa. Havíem penjat els abrics, es gronxaven a la perxa. Eixos ulls no em pertanyen, et besava la cintura. El ventilador engegat, el vespre solitari.

Un munt de papers damunt la taula, l’espasa de Dàmocles. Els avis ja eren vells, enjorn arribarà la nit, amb tot el que implica… Trèiem el fem, la passejada minsa, les petjades. Els nens ja dormien, somniaven ciris. Aquella avinentesa llunyana, l’as de copes. Algun dia farà fred, haurem d’estar alerta. Les teules ja no hi són, li manca lluïssor al terrat. De vegades recorde Enees, el seu èxode. Les figues estan bones, m’estime més les bacores. M’agrada mirar-te el braç, arraulir-me a la teua escalfor.

Les canonades no degotegen, el plany s’ha eixugat. Açò fou terra de moriscos, eixe arbre el plantaren ells. Ja no queden garrofes, hem fet tard a l’èxtasi. Nevarà quan acaronem els gats.

Hem abatut el silenci, disparat l’insomni. Fou lleu la teua màgia, efímer el teu record.

Carles.A. 2012

dijous, 16 d’agost de 2012

Fragment de l'ombra de l'eunuc. Jaume Cabré.



Es va passar la vida passant per damunt d'aquell dolor. Quasi tan intens com el que va sentir quinze anys més tard, perquè el pitjor que li pot passar a una persona, Miquel, és que se li mori un fill i potser per això jo no n'he tingut mai. Pobra mare, mai no va poder destruir aquella imatge de tristor, ella al costat de la seua filla i la pobreta Elionor plorosa, desganada, respirant amb dificultad, els ulls blaus brillants de febre, preguntat a les parets i al silenci per què es trobava tan malament, mamà, que jo em vull trobar bé, i donya Amèlia, fent el cor fort i somrient deia et trobaràs bé, ja ho veuràs, Eli, i sortiràs a jugar amb els teus germans, i don Antoni, des de la porta de l'habitació, sense gosar entrar-hi, s'esclafava el pensament contra la paret, com, Déu, com és possible que passi això; com es possible que una nena tan menuda pugui arribar a patir tant i jo, carregat de cèntims que no hi puc fer res. I l'Elionor deixava de pensar per uns moments perquè tenia un accés de tos i, quan retornava la calma, mirava amb un esguard savi, de qui sap que la mort l'està rondant, amb un interrogant pur de por, el seu germà gran, en Pere, i el cosinet Maurici que, drets a l'ampit de la porta de la cambra on havien traslladat la malalta perquè la febre era encomanadissa, li preguntàvem amb un fil de veu com te trobes, Eli, i ella deia bé, més bé, aviat baixaré a jugar. I L'Amèlia s'hauria volgut morir llavors mateix de tanta pena i nosaltres també.

- Per què no em porteu l'Elvireta?- havia demanat alguna volta l'Elionor. I sa mare, que estava aprimant al mateix ritme que la malalta, l'entretenia amb un conte ben incitador sobre les aventures del conillet Tomàs, perquè el doctor Canyemeres els havia prohibit contactes dels petits amb la malalta. I en el conte, donya Amèlia barrejava les seues llàgrimes amb les de la fantasia sense despertar recels en aquella nina que se n'anava poc a poc. I, entre cella i cella, li quedava gravat per sempre el rostre ansiós i d'esguard lluent de la filla amb la suor. Fins que, després d'un ataca violentíssim de febre, es va extingir sense saber que es moria, pensent només del mal de cap i de la història absurda que la seva mare li estava explicant sobre el conill Tomàs que vivia al jardí i que anirem a veure així que et poses boneta, filla meva, filla meva, filla meva...I es va estar al seu costat una hora o tres o mil, asseguda a la cadira de les flors gravades, que era la cadira de la mort trista, agafant-li la maneta que se li va anar refredant entre les seves, sentint-se culpable de no ser ella qui es morís en comptes d'aquell angelet que encara no havia tingut temps d'estrenar la vida ni de saber que la mort era com era.

- És morta, Amélia.

Abans va sentir la mà del seu home damunt l'espatlla que no pas les paraules. I només llavors es va permetre de plorar i barrejar les seues llàgrimes amb la suor seca de l'Elionor. I la impotència que recordaria tota la vida. I a tota la família ens va quedar el record de la malaltia, Miquel, que encara el tinc aquí i d'això fa cent anys.

Jaume Cabré. L'ombra de l'eunuc. 1996

dimecres, 15 d’agost de 2012

Eren anys de ciris i estampes



Eren anys de ciris i estampes.
Hom les veia pertot arreu,
a les cantoneres, a taula,
al capçal del llit, a migdia,
i en anar-nos tots a dormir
la meua mare, a la cadira,
ajuntant totes les estampes,
agrupava la més diversa
població celestial,
s'agenollava, i els resava
i no oblidava demanar-los.
açò a aquest, ara allò a aquell altre,
i després besava l'estampa
i la retornava al seu lloc.

Així van transcórrer els anys
de la meua infantesa pobra.

I si, jugant, queia al carrer
i tornava amb un bony a casa,
la meua mare, docta, deia:
<<això és que, avui, no t'has senyat>>.
Anys d'estampes, miracles, sants,
anys que veig com canyars de ciris
amb un pètal de foc incert.

Vicent Andrés Estellés

dimarts, 7 d’agost de 2012

Els ulls clarividents les les donzelles...



a E.M

Els ulls clarividents de les donzelles.
Les mans que sense pressa tocaria
mentre la tarda audaç, se n'assabenta.
El pàlpit transparent a les palpebres.
efímeres les galtes saboroses
del rostre etern que n'és plasent rutina.
Feliç la boca tímida que s'obri.
Un bru bescoll indòcilment fresquíssim.
Un front, com lluna blanca assaonada,
ampli, gràcil, i com el joc, alegre.
La placidesa boja de l'esquena,
les celles, les orelles, les pestanyes,
pulcres ninetes, vímet d'amistança
enllà dels pits on s'alcen les escumes.
Melic, turmells, malucs i sines, anques.
El ventre jove, flor i meravella.
O trasbalsada ja la pell d'espasmes,
les natges, els genolls humils, l'espatla
revolta per cabells que perfumegen
els braços de quimeres cobejosos.
El sexe, lent, concís com una línia
assolellant-se en pètals i rosada.
El flanc content que besaria prompte.

El cos vigent d'amor. La boca abunda.
Pell sense edat, lliurada a la gaubança.
Polèmica antiquíssima m'inunda
com tot el pes d'un vespre t'abalança.

O si de sal aquesta mar rotunda
acèrrima d'escumes ara avança,
al gest dubtós, un gest d'abim. Profunda,
així la carn. I l'una amb l'altra mansa.


Isidre Martínez i Marzo. L'altre encara. 1994.

divendres, 3 d’agost de 2012

Fragments de Guadassuar XII


Les aixelles mullades, el carrer Tinent Mut. Un terròs de sucre, la veu rogallosa. Venia un infermer a aconhortar-te. El darrer combregar, l’alenada postrema.

L’escuradents sobre la taula, un xatet de vi. L’entrada del curs escolar. Escuràvem la vaixella, cada cabòria encesa, la contrarietat. Els horts lluents, els plançons acabats de regar; menjàvem regalèssia, circumcidàvem la por. La neula mengívola, la boira espesa.

Un seguit d’inclemències, la bombeta encesa, el canari ufà. Un cabdal de vanaglòria, la precaució indemne.

Els fusts suraven, les pestanyes postisses. El Gòlgota llunyà, el Matamon cremat. La pietat.


Carles.A. 2012

dijous, 2 d’agost de 2012

Fragments de Guadassuar XI




El silenci de l’esbarzer, els teus ulls daurats. No feia gaire fred, la humitat bategant, les congoixes. Una punyalada d’estima, les arrels somogudes, el ventijol, la levitat.

Les àvies cosien al carrer, les haques, les agulles saqueres. Plovisquejava a la teua llengua, l’aroma dels teus dits. Els còdols rompien aigües, els atzucacs, la melada. El rellotge de la cooperativa, els cabirons altius, com alenaves.

Diners al rebost, les petjades insomnes. Les codolades, com amassaves els rotllets. Una espelma vibrant, un petit santuari. Vestida de negre, agafada d’aquell gran braç. L’estima de guerra i de postguerra, les arruixadores, les flors. El comiat perenne, l’atzur capriciós. Estimava els cossis, estimava els ratolins. El corral lluent, la vaguetat.

No hi ha hores que no us tiren de menys, que no gronxen el vostre nom, que no us nomenen.


Carles.A. 2012