La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 27 de juliol de 2012

Colgarem cada ressò




Colgarem cada ressò,
cada horabaixa plegada,
cada capvespre que fuig.

No hi ha lloc on no càpies
on no esbrines la veritat.

L’atzur que comprenèrem
esclafeix front els teus ulls.
Més enllà de la virtut
del termini acomplert.

He recollit els teus ulls,
he cordat cada paraula
al racó de l’encontre.

Hem corprès la són,
despavilat les sivelles.
Com una dolça fragància
com una gerra adormida.

Hem respectat el pacte,
la flor acurrucada,
el teu precís somrís.

Les petjades ferrades,
el somni altaner.
T’he vist a una agulla
al reflexe de l’encís.
Hem botat la pau
passat tots els botons
humit la memòria.

Front la llunyana muralla,
contemplant les estacions.
Allò no eren dubtes,
aspres paraules,
segments de solitud.

El meu braç et pentina
amb petxines d’aurora.
Amb la tendra cadència,

el futur per venir.


Carles.A. 2012.


dilluns, 23 de juliol de 2012

Fragments de Guadassuar X




Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, el comboi dels nens. Les hores plenes de joguines, el Sol radiant, les garrofes.

Vares primer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gessamí, la flaire. Els germans asseguts a taula, les relacions familiars, els fragments. Els guals prohibitius, la censura, la sutja. De postres, codonyat.

La vorera pixada, els cànters d’argila. El darrer combregar, mullàvem les galetes. Els somnis plegats, la vida naixia.

Tot allò que retrobàrem, allò que ens pertangué.

Carles.A. 2012.
 





diumenge, 22 de juliol de 2012

Norma i ús de l'estima



He retrobat tot allò
que vaig perdre.

L’escuma acollidora,
fidels escups de vent.
No hi ha lloc on no estigues,
ona que romp,
estima golafre.

Has retallat els records,
cordat cada paraula.
Oloràvem cada flaire,
cada afalac colrat.
La ventura d’existir,
a l’aparador honorable.

Esculls cada instant,
cada disposició absoluta.

Res no et pertany,
res no et pertoca,
amagatall ombrívol.
Que dos és multitud,
que dos és abundància
en l’espai que comprenem.

Un cafè no basta,
per omplir cada pèrdua,
sadollar l’absència.

Infidels al record
demanant hospedatge,
queviure veritable.

Hem esgotat la pregària
com qui pasta la farina
redolant al seu calor.

Els indrets paorosos
quedaren enrere.
Més enllà de nosaltres
que estimàvem la distància.

El pòsit calculat,
rentada la vida;
com una fera escombra,
fredament empunyada.

Carles Alós. Estels de paper (2012)

divendres, 20 de juliol de 2012

Haurem de foragitar cada por.


Haurem de foragitar
cada por,
edulcolar cada pèrdua.
No hi ha vent
que no udole,
plany eixut,
neguit fugisser.

Hem abastat la pau,
el temut armistici,
el llindar del teu coll.

Ofegada la virulència
hi ha dreceres de vidre
contrades exquisides.

La pau retorna a tu
com un esbufec mengívol,
com una taca al maluc,
com una dalla partida.

L’èxtasi de la companyia,
la sinada bategant.
Creuant els rastells,
abraçant els bolards.

La silueta del teu cor,
l’efímer aiguatge.

Haurem de plegar la pena,
encendre cada fanal.
Plou a la vora dels dits;
volves d’estima
fred apagat.

Has escollit el camí
l’ufana pedra
el comboi tatuat.

Fins on arriba
la fondària
dels somnis?
Fins on hem arribat
a la vora del paper.
Distret front la vida,
aspirant cada repte.
Cada hora vessada,
cada font de desig.

Carles.A. 2012.

dijous, 19 de juliol de 2012

La terra crida a qui té,




La terra crida a qui té,
com una trista penyora,
com un esbufec delitós.

Ja no som qui mostrem,
els que acaronen espills
agradosos,
els que mostren
cada veritat.

Hem escollit la tardor
per ejacular la tendresa
per pintar cada mot.
Els esglaons de pau
el pacte intangible.

Cada singlot d’estima,
el racó de les joguines.
Horabaixa badada
espina de sal.

Ho hem advertit tot
els talons de carbó
la creu perentòria.
Ha passat el temps,
cada estaca mullada
la flaire gelada.
No eixiu solts
no tapeu la veritat.
A aquest precís lloc
contrada rosada
lloc benvolgut.

Cada paraula besada,
cada mot que rodola.
Hores prèvies al somni,
vespres de festa.

Una vidriola de seny,
un rebost de mirades.
Tindrem fam d’estima
en un sol got
en cada cullerada.

Carles.A. 2012

dimecres, 18 de juliol de 2012

Hi ha gent que no entén el silenci heretat de la terra.



Hi ha gent que no entén
el silencia heretat de la terra.
Al taüt hi ha verms
que giravolten l’esperança.
Atzurs corpresos,
calces esgarrades,
escups de vent.

El front suat,
la migdiada rompuda
(efectes col·laterals)

No cal recordar l’amor
a la seua justa contrada.
No, no cal
                 desfilagarçar-lo.
Hi ha ombres d’antuvi,
flames de menyspreu.

Hem omplit el got,
esporgat les arrels,
carregat les pistoles.

Una pluja isolada,
batecs empeltats,
flors de dacsa.

A l’aguait darrere la porta,
mesurant cada membre.

Cada ditada impol·luta,
cada color que esvara.

Congelada la ira
surt l’enrònia.
Què dir, què fer
a la basta planura
on manca el somrís
i creixen mentides.
On manca la pau
si obris els ulls.
  
Carles.A. 2012

divendres, 13 de juliol de 2012

Fragments de Guadassuar VIII


El sol lluïa enllà del campanar. Cada caminada, cada taronja agredolça. No hi havia ningú al carrer, la vorera arruixada, l’usdefruit. Les canonades xarraven, els nadons del veïnat. Una vila perduda, un illot de rent. El llavaner exhaust, els llençols, la creu de terme. Les pepides de la síndria, les culleres brutes, els utensilis casolans.

De mica en mica arribava la nit, el reflexe de la lluna, els teus peus nus. La cridòria intercalada, la xafogor. El nus de la corbata, el teu melic porpra. Els cabirons dormitaven, els lladrucs, el gesmil esvelt. La televisió engegada, l’ànima del corral, el silenci.

No quedava llet, no quedava insomni. La tapadora de la carmanyola, la truita a trossos. Esteníem la bugada amb calfreds d’amor. Una besada, un arrap, una blaüra... i rodolàvem per terra. Les teules ens somreien, el cendrer exhaust, la pressa. La cantonada vacil·lant, els quatre cantons.

Tot allò que vàrem estimar, tot allò que fou nostre.

Carles.A. 2012

dijous, 12 de juliol de 2012

Cositons d'estima.



A Mari la pina, ma mare.


No hi ha lloc on no càpies,
on no capbusses el braç.
Hi ha llavors als teus ulls;
l’infortuni d’antuvi,
la clemència.
Clous els ulls
colgant l’aspror,
dirigint-te cap a mi.
Hi ha camins
més llargs que altres,
voravies ufanes,
sofàs precabuts.
No era aquella vella historia
el nostre nexe.
T’he vist a una moneda,
a l’ombra dels beduïns.
Els flaires que encomanares
ornen el teu seny.
No hi ha foc
que no es puga apagar,
tronades eixutes,
analgèsics.
Ombra rere ombra,
el fons del pitxer.
Una llauna de veritats,
cada ungla tallada.
La pols del televisor,
com obris els ulls.
Ha tocat la una,
el contacte nimi,
l’extraradi.
Sols s’estima
el que es té.
Les mans juntes,
el portamonedes.
No hi ha sol que no et mire,
la tendra timidesa,
l’enyor del demà.

Carles.A. 2012 

dimecres, 11 de juliol de 2012

Front la tomba del meu avi.




Has esperat aquest moment
per recollir cada nou
per omplir les botiges.
No som qui mostra l’espill,
els peons de l’oblit,
la serradura escampada.
Creia haver-te vist
al foc del meu amor,
com un deure porpra
una balança d’estima.
El temps ha parlat d’hora
escampant llavors
fent créixer flaires.
Les hores que gaudírem,
instans de gratitud.
Les sanefes et lloen
al mar de l’espera.
Els coberts arrenglerats,
tovallons cosits,
agulles vibrants.
Que avui estant,
recorde cada estona,
exacta condició.
El vent empeny la porta,
el taüt on descanses.
Has parlat amb la brossa
que guareix l’ocasió.
Els garbons amuntonats,
la llenya corcada.
La teua veu ressona
enllà de la façana.
Obris el cabdal dels ulls,
les galtes flonges,
el ramat d’escuma.

Es recorda el que es tingué,
allò que fou nostre.
Ets la brida dòcil,
el capvespre humit
el botó que mancava.

Carles Alós. Estels de paper (2012)

dimarts, 10 de juliol de 2012

Hi ha dies que no paga la pena llevar-se.


Hi ha dies que no
paga la pena llevar-se.
Hi ha dies que
esvarem front el temps.
Fosses espectrals,
calfreds inaudits.
Les molles arremolinades,
estigmes assassins.
La serp que engolia
els nadons;
la dentellada ferma,
l’aurora freda.
No cal badar l’esperança,
covar la por als racons.
Les paraules que
flairaven la cambra.
La dolça embriaguesa.
No hi ha por als teus ulls,
altura abastada.
Paraules que transcendeixen
la realitat.
Els gots plens de sorra,
l’enrònia permanent.
Uses les mans
per a parlar,
per deturar el naufragi,
amainar l’espera.
No hi ha lloc per tu,
per adreçar el cabdal,
assaborir el glop.
Innòpia i conclusió,
dreceres fallides.
Manca l’escabetxina,
la ferradura escaient.
Plou al carrer,
la gentada corre.

L’insomni és verd,
com l’amor,
com el darrer comiat,
com la darrera excusa.

Carles Alós Estels de paper (2012)


dilluns, 9 de juliol de 2012

Borràs


Vas conéixer la vida
la guerra i la fam,
al racó de ferradura
i al carrer de les danses.

Vas conéixer la terra
vos tutejàveu,
apassionadament.
L'acariciaves
amb les teues fredes mans
farcides de prunyons.

Vas conéixer l'amor
a París i a l'exili
on fores captiu
d'un blau sense mar.

Vas conéixer el teu poble
els encontres al safareig
els camins porpra vora el barranc
que conduïen els teus passos
de la marjal al Mondúver.

Com una ànima sense pàtria.

Vas conéixer la traïció
patires la justícia
deslloaren la teua suor
i l'aspror de les teues mans
enderrocaren els teus matins
els teus cavallons adormiren.

Vas conéixer l'elecció
defugires la drecera
i reptares per l'honradesa.
Dignificaves la llengua
amb un modest bigot.

La teua pròpia fe escrivies,
esglaó
          rere
                esglaó.

Vas conéixer la meua mirada
que et recorda entre balls
i notes mexicanes.
La frescor dels agrets
pren les teues ulleres.

Tu, al pis de dalt.
Jo, parant taula.

I cada dia que passa és
com si hagueres mort,
              ahir.

Ivars.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Fragments de Guadassuar VII


La llum ens perseguia aquella nit de maig. La teua ombra, cada pregunta. Em vares acostar el cobertor, no hi havia ningú, ni tan sols nosaltres. L’aigua estancada, el llavaner. Els gots que no omplíem. Estava gros i deshonrat. La justa mida de les coses.

T’acostares a mi, la fusta ardent, les ditades. Se’t veia el melic, se’t veien les cuixes. Aquell home que no cabia en mi, l'intermitència del teu tacte. La joia que floria a la teua boca, els botons perduts, l’embriaguesa.

Com ho gaudírem, com fruïm tot allò que deixem enrere. Els teus mugrons engabiats, els subjectes omesos. Ahí m’agrada, I m’arrapaves… tan simple. Els coberts parats, la pols. Un somni impol·lut, un frenesí. Les gronxadores excitades, el moment just, la sonata equànim. Érem nadons amables, pitets somrients. La terra que ens va veure nàixer, les pedres, la marraixa, els bonys.

La casa respirava silenci, una hora, una altra. Els peus junts, les dolçaines. Els planys, l’horabaixa i els coets. Quan és el teu aniversari? El soroll de les motos, els ventalls. Queia la nit, tancàvem la persiana. I no érem ningú, cadells del destí, destrellatats. 


Carles.A. 2012