La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 30 de juny del 2012

Foc



Encara queda foc
a la teua boca.
Què fer davant
cada pedra cremada,
cada escup de foc,
gargall de sang.
Tot allò que estimàrem,
tot allò que fou nostre.
Mentre la terra crema,
els ocells fugen,
hi ha gent que riu,
que amuntona billets
que suborna la natura.
L'ocàs dels flaires,
terra erma
que cal estimar.
Hem arribat a l'infern,
a l'exhausta cloenda
al neguit del seny.
No cal persignar
els senyors,
que no es doblen
la corbata.
Xiula el ponent assassí
cada dentellada amarga
cada instantània freda.
Èrem nens al teu cabell
al teu bell esguard.
Ja no queden arbres,
brins amables,
amagatalls hermosos.
Somnis clivellats,
poals que no apaguen.
Silenci trampós.
I tu ?
Permetràs que
et roben la veu
i engabien la vida.
Cada pam vençut,
cada desgavell.

Carles Alós. Estels de paper (2012)

Fragments de Guadassuar VI o en solidaritat pels incendis que assolen el País Valencià



No plovia. La tomaca en pots, les desavinences. Aquella piga tan besada, cordàvem la nostra estima. El barranc dels Algadins, la sutja. Cendra a la boca, flames udolants. Un paradís de carxofes, el teu coll enrogit, els llavis unflats. La pressió arterial, l’Aubisque. Vinatea i el contrafur, Guillem Sorolla, Sant Mateu.

Cada nen robat, llambregades d’estima. Un estira i arronsa, la cefalea. Satrustegui, el port de Tous, les nous marcides. El teu dit no s’aprèn, sid vicious. Un ou batut, el darrer combregar. Serem tot el que puguem, la terra promesa, l’esperma. Baudelaire i la por, germans a l’exili. L’ombra del paradís, de vegades és necessari i forçós. Aparadors, bufons reials, metaposeia, albes lascives.

Cada dia engolit, cada metro perdut. Els gats cervals, el ponent verinós. Sobre los ángeles, ecce hoc, ad illas horas. La tia Pepeta no es dutxava, grava, servitud, manca l’oxigen. Peus nus, escopinyes. Sal grossa, el Cassupet. Arbres que ploren, cims nus, matolls ombrívols. El Matamon, la carretera de Catadau, gasolina vessada, el cementeri marí, l’estiu de cendra. La mort.

Carles.A 2012

dijous, 28 de juny del 2012

Fragments de Guadassuar V


El ravalet era lluny, cada poalada d’estima, cada caprici casolà. Havíem vençut la tarda, l’aiguaneu surava als teus ulls. Els pits embriacs, el cavalló dels teus llavis. Una enumeració indolent, una adreça postal. El sostenidor a remulla, l’odi colgat. Els teus germans mesuraven l’estima, l’esboç de la mort. Cada bolqueret, cada rogle amb teranyines. El gronxador rovellat, la tensa espera.

Els nens no hi són, el xativí subtil. Engegèram la ràdio, pujàrem la veu. El rati dels teus besos, els estampats a mida. Esmicolàvem la nit, una tendra matança, gesmil i candor. Cada teula, cada xiuxiueig. La vidriola a punt, les sabates netes. El bullit que no faltava, els afalacs edulcorats. El carrer Sant Roc, el carrer de les portelles. Tenia fam la nit, s’engolia cada singlot, cada esclat d’austeritat. Les llambordes, aquella pissarra tan vella.

Un dia em vaig llevar i ja no estaves. Els llagostins em parlaren. Han sulfatat l’herba, badat les pedres. Cada nom que rajava, la consanguinitat. Un home que no cabia en tu, la peixera, la vida. La taula és plena de molles, l’absència del teu dit, el progrés. Una cloenda hermosa, el ferro que sortia, els embuts. L’aigua clara, el didal, ja no resta ningú, el forrellat passat, l’èxode.


Carles.A. 2012.

diumenge, 24 de juny del 2012

Darrere la porta



Darrere la porta
tot el que somnií.
Els escups impenitents,
l’horabaixa freda.
El rostre petri,
cada tic.
Hi ha persones cegues
amagades al foc.
La teua calavera,
cada empremta dactilar.
Embuts més amples que tu,
dalla sempiterna,
trabuc impenitent.
El mirall et fuig,
ombra empeltada,
caratula del no res.
Cada mentida que esvara,
cada paraula buida.
Tu no ets un home,
pell estirada,
maluc que crida.
Còrpora morta,
latifund erm.
No hi ha vida en tu,
cilici rovellat,
ou batut.
Cada passa que embrutes,
cada lent gemec.
No ous el teu plany
al rostre dels difunts?
Got que es vessa,
muntanya pelada.
Tens por a la mort?
Et tens por a tu?
tem el teu silenci,
mandíbula socarrada,
tem la teua posició.
Els cóps s’arrodoneixen.

La teua mà cremada,
el teu cabell no hi és.

Carles.A. 2012

dissabte, 16 de juny del 2012

Ningú entre les prestatgeries.




Ningú entre les prestatgeries, el silenci tal volta fou un presagi. Nosaltres units per un petit vincle. Les ambulàncies al carrer, els nens ploraven. La cridòria del veïnat, la tela encesa. El teu polze al meu pit, cada alenada. La nit entrava pel finestró, les promeses llançades, l’ungüent. Tenia el crani pelat, se li veien les idees. La dissortada diàspora. Un bocí d’escuma, el teu cabell roig. Un home que no cabia en tu. Les brides veloces, les hores vessades. El menjador fosc, el paraigües. La gent voltava l’espelma, tan petita, tan dòcil. El flexo encés, el corredor angost, les canonades gotejaven, Serena, el seu cognom.

Un dia glaçat, una migdiada. La calor dels cossos, l’autumne floria, el cabal dels teus llavis. Migjorn i una torrada i tota la tarda per davant. Epèntesi i iots, el silenci. Els taulells del bany, la teua petita ombra. Un cavall de sal, maduixes i carbó. Una alenada postrema; cada dubte, cada cordialitat, si més no cada lapse espectral. Les burilles al fem, l’escurada eixugant-se. Aquella foto tan antiga (es notava que s’estimaven) Diderot i Dalambert i un sofà a quadres, esme i pintura, el teu nas. Les cuixes i el tacte, l’ombra del paradís. Dies mullats, àpats i turmells. La teua esquena tornassolada, Plató i la geometria, un, dos, tres. La casa buida, l’escudella, el capvespre arribava d’hora. Una glopada de sinceritat, el palmell obert i poc més. 

Carles.A. 2012.

dimarts, 12 de juny del 2012

Estaves per fer ombra als pins.




Estaves per fer ombra als pins.
Cada esboç de suggestió,
cada galtada glaçada.
Disparàvem el índis,
tots volíem ser vaquers.
Les joguines per terra,
el baladre que creixia.
Apunts de caritat,
l’escudella quotidiana.
Açò i allò i un rajolí d’oli,
el vent alletava les pedres.
Instants de caritat,
les ungles pintades.
Marraixes de verí,
l’aigua brollava.
Tocaven a mort;
els prejudicis escopits,
la costella rompuda.
Or i mirra, el vell taüt.
els bevedors d’angoixa,
empapusàvem els nens.
El carrer de l’ermita,
el carrer del venerable.
Cadascú escull el seu destí.
Les ditades a la finestra,
la xafogor viciosa.

Ora pro nobis

Sabatilles noves,
el teu cabell castany,
la teua dentadura.
Utopia i calcetins,
ametlles esmicolades.
El matador, la llum de fons.
estrenares un vestit,
la pietat unflada, la congoixa.
El retrovisor trencat,
el mite de Prometeu.
Pornografia i tenalles,
la vaguetat, l’autumne.
Cossos cosits,
pinces que estenen.
Una agulla, una abella,
la caixa dels quinzets,
les teues natges.

Tot cabia a la meua mà.

Carles.A. 2012

divendres, 8 de juny del 2012

Oda a València




L’any dos mil queda massa lluny,
el seu record també.

Xiulava la cafetera, una becada exprés.
Els cordons de les sabates,
l’amor a mitja hora.

València mullada, la seua indiferència.
Dues persones comunes, una parella non grata.

La teua Àurea em parlava, paraules d’escuma i rent.
El pont de fusta, el vell carrer Sagunt.
L'església dels Sants Joans, xeringues i putes,
la plaça de la Mare de Déu, la teua jaqueta de pell.
Els arraps.

València ens pertanyia, els seus carrerons, la seua calor.
La casa natal de Sant Vicent, els milacres.
Les tardes escorregudes, un xiclet a la sabata, el crepuscle. Vares emmalaltir.

He recordat tot el que férem,
com t’engolies la síndria.

Llocs comuns, sèquies; les llums de nadal,
el mercat del carrer Sant Vicent.
Els teus turmells nus. La teua imatge difusa.

Anarquistes camaleònics, una fulleta d’afaitar.
Les teues trenes breus. Una piruleta.

Les campanes del Micalet, l’ofrena,
Nuevas glorias a España.

Els núvols eren una advertència,
la tornada exhausta. L’hogar.
Espases vençudes, fils melodramàtics.

Els dacsars lluents.



Em digueres que m’havies tirat a faltar.

Carles.A. 2011.

dimecres, 6 de juny del 2012

Ací estant



Ací estant,
rememore tot allò
que he oblida’t.
Les abraçades rompudes,
els gori-gori.
Cada instant de solitud
esclafeix a la teua llengua;
cada instant d’immundícia,
cada albelló obert.
Dies i àpats,
penínsules assolades.
Escorcolles el teu desfici,
obris la porta,
arxiduc del terror.
Mimva la força,
es detura el plany.
Cadascú al seu cantó,
odi i molles, mercromina.
Apuntalada la teua mentida,
executant cada termini.
Déu de la por,
alcabota indemne.
Ulls tristos, compàs d’espera.
Usdefruit de la raó.
interrogues el teu crani,
propera calavera.
Véns per quedar-te,
per amargar els tolls
amb la teua jurisprudencia.
Esclau de l’oblit,
rector corprès.
Ous cada alenada,
cada bell esguard
arremet el teu equilibri.
No et quedes
sol d’amagatotis,
ensopega la teua persona,
ja no queden ferradures.
És l’hora de l’epitafi ínfim,
no visqué i muigué.
Com vosté vulga,
rei tombat,
jugaré amb el seu cadáver
prest al vici.

Gronxa la vida,
amainen les esqueles.

Carles.A. 2012.

dimarts, 5 de juny del 2012

Hi havia dies que tronava.





Hi havia dies que tronava,
érem ben atesos pels veïns.
La fruita madura, vidrioles blaves.
Els punys ben passats,
sabates llustroses.
Un dia i un convit,
i un munt d’afalacs,
un munt de preguntes.
La gola rasposa,
l’origen esquiu.
Convidaven a cacaus,
les botiges plenes.
Cadascú al seu seient,
una mirada extraviada,
un matalaf de pau.
La mesura del teu cor,
una estovalla daurada.
Tràfec i destí; decisions.
A mi també em batejaren.
Una vida robada,
palla ardent.
Tu i els teus dubtes.
Incineraren mon pare,
esguits de pau,
tonades harmòniques.
La vespra del gran deute.
Els punys desbaratats,
angúnia i estretor.
La teu cobdícia
conduïra el teu seny.
Travesses i olieres,
la clau al pit.

I un somni que esvara.

Carles.A. 2012

 

dissabte, 2 de juny del 2012

Vaig ser un nen feliç



Vaig ser un nen feliç, no em mancà res.
Em féieu riure molt i mai us oblidaré.
Veia com escuraves, com passaves el fregall;
també, d’amagat, t’agafava diners
(sé que ho entendràs, era per una bona causa)
Aquella era la nostra casa, tot el que vaig estimar.
El galliner ja no hi és, la pallissa està molt canviada,
ara hi ha llibres i una petita espurna.
Han obrat totes les cases,
sembla el carrer major!
No deixeu que em passe res.

El vostre nét, que us estima.

Carles.A. 2011.


divendres, 1 de juny del 2012

La niña / El grito


En la playa hay una niña, la niña tiene familia
Y la familia una casa.
La casa tiene dos ventanas y una puerta…
En el mar, un acorazado se divierte cazando a los que caminan
Por la playa: cuatro, cinco, siete
Caen sobre la arena. La niña se salva por poco,
Gracias a una mano de niebla,
Una mano no divina que la ayuda. Grita: ¡Padre!
¡Padre! Levántate, regresemos: el mar no es como nosotros.
El padre, amortajado sobre su sombra, a merced de lo invisible,
No responde.
Sangre en las palmeras, sangre en las nubes.
La lleva en volandas la voz más alta y más lejana de
La playa. Grita en la noche desierta.
No hay eco en el eco.
Convierte el grito eterno en noticia
Rápida que deja de ser noticia cuando
Los aviones regresan para bombardear una casa
Con dos ventanas y una puerta.

Mahmud Darwish